Montilla, entre la tristesa i la vergonya aliena

He de reconèixer que la intervenció del president José Montilla en el debat de política general de dimarts al Parlament no em va deixar indiferent. Tampoc les respostes posteriors al cap de l’oposició. Vaig sentir tristesa pel país barrejada, a vegades, amb vergonya aliena. Tristesa per la falta de lideratge, per la falta de capacitat per generar confiança de Montilla i companyia. I vergonya aliena per la bilis contra el passat només per intentar amagar les ineptituds pròpies ni vergonya per una manera d’actuar d’un personatge que hauria de ser el president del país i només aspira a ser primer secretari del PSC i, sobretot, membre destacat del PSOE.

Dimarts, assegut al meu escó i escoltant-lo, intentava esbrinar què pensaria la gent que el seguia des de casa, els emprenedors que estan escanyats, els aturats que no veuen llum al final del túnel, les mestresses de casa... Era un moment, penso jo, en que calia veure que al timó hi ha un líder que exerceix com a tal. Com ha passat a França o Alemanya. Però el líder no hi era, a l’escó del president de la Generalitat. Ni en els del costat. La gent el que va escoltar va ser un discurs trist, avorrit, sectari en alguns moments, i que va descriure una realitat que el dia a dia desmenteix. No conec la Catalunya de la que va parlar Montilla. Deu ser la del cotxe oficial, la de l’apalancat, com es va dir. Tot va bé i és gràcies al govern que lidera. Faria riure si no fos tan greu. Ni un exemple del malament que ho passen moltes famílies i poques paraules adreçades als més desafavorits. El portaveu d’Iniciativa ho deia en el seu missatge interceptat al conseller saura i tenia tota la raó.

Però si el trist discurs va engrescar igual que veure un enterramorts fent la seva feina, la rèplica al cap de l’oposició va demostrar la seva alçada política o, millor dit, la seva manca d’alçada política. Artur Mas va fer un discurs valent oferint compromís al govern per portar a terme aquelles reformes estructurals que calen per ajudar a treure al país de la crisi. Es tracta de fer costat al govern a l’hora d’adoptar mesures que poden ser impopulars a un any de les eleccions. Jo no recordo cap oposició fent una oferta similar. La resposta de Montilla a la mà estesa de Mas va ser una escopinada a la cara. Ni se’l va escoltar. Ho va enllestir amb quatre collonades sobre en Rajoy, el neoliberalisme i que el govern ja fa tot el que ha de fer. Pobresa política i misèria intel•lectual. L’exemple més patètic de tot plegat és que Montilla es nega a tocar l’impost de successions –el peatge de la mort- a proposta de Mas però ha de fer marxa enrere mitja hora després quan li demana Puigcercós. No hi ha carta de navegar i, el que és pitjor, que no n’hi hagi no preocupa a ningú del tripartit.

Mas va demanar coratge a Montilla però aquest no coneix la paraula; no en va tenir ni per donar suport al seu conseller d’Economia quan va dir que en temps de crisi no es podia apujar impostos. Mas li va recordar que tots els diputats catalans junts a Madrid podrien evitar el disbarat que està a punt de perpetrar Zapatero. Montilla com si sentís ploure: va explicar clarament que el seu objectiu era continuar fent de “palmero” del PSOE i evitar que Rajoy arribés a la Moncloa. O sigui, defensar el PSOE al preu que sigui. El problema és que si el president de la Generalitat de Catalunya té aquesta prioritat, qui defensa mentrestant els interessos de Catalunya i la seva gent?


(Opinió emesa per Onda Rambla Girona el divendres 2-10-09)