No ens equivoquem: no són els càrrecs o els oficis els corruptes, són les persones

Catalunya té 946 municipis, 946 ajuntaments. El de Santa Coloma de Gramanet n’és un, important, però només un. I té 946 alcaldes i 946 regidors d’urbanisme. Dic això perquè ja està bé que d’un cas se’n faci una generalitat, que de l’excepció se’n faci la norma comuna. No se’m mal interpreti, no vull treure importància al que ha passat a Santa Coloma, ni vull amagar el fàstic que em produiran els fets si es demostren certs (que encara no s’ha fet, no ho oblidem), però si al final ha passat el que es diu, no és el que passa normalment als ajuntaments catalans cada dia. I potser s’ha de dir més i insistir-hi.

Milers d’homes i dones perden cada dia hores del seu lleure o de la seva feina per dedicar-se al seu càrrec d’alcalde o de regidor, a la majoria de municipis del país sense cobrar un euro. No oblidem que 482 municipis de Catalunya tenen menys de mil habitants. D’aquests regidors no se’n parla mai. És més notícia, és millor, pel que sembla generalitzar a partir d’un mangant en comptes de fer-ho a partir de milers d’honestos. Potser ens ho hauríem de fer mirar tots plegats, també els que des de la política surten ara aïradament demanant canvis i fent-se l’harakiri en públic.

Penso, per exemple, en el president del Parlament, que després de l’exemple que va donar amb el seu Audi valdria més que ahir hagués callat. La llei electoral, Sr. Benach, impedirà que qui vulgui posar la mà a la caixa ho faci? M’ho expliqui perquè no ho entenc. Sincerament, no veig per enlloc el clamor popular per un canvi de la llei electoral per elegir els diputats al Parlament; més aviat la gent estaria contenta si pogués votar el seu alcalde o els regidors que vulgui d’una llista. O estaria contenta fins i tot veient que qui guanya unes eleccions en vot popular governés. A qui va votar vostè, Sr. Benach, com a president de Catalunya, a qui va guanyar o a qui va perdre en vot popular? Vostè creu que això no genera també desafecció?

De totes maneres, no es pot negar que la situació és més que greu. Però no ve d’ara, plou sobre mullat. Hi ha una manca general de credibilitat de les institucions públiques, Justícia inclosa, i que en el cas de la política s’accentua. És evident que calen canvis legislatius per dificultar casos de corrupció i també per castigar-los amb més duresa però -no cal enganyar-nos- per molta legislació i molt codi ètic que es vulgui fer, si quatre mangants volen delinquir, ho intentaran, hagin estat escollits en llistes obertes, amb les despeses de la campanya limitades i havent signat deu codis deontològics. No són els càrrecs o els oficis els corruptes, són les persones. I, malauradament, de xoriços sempre n’hi haurà, a la política, a les fundacions públiques i privades, a l’economia i a per tot. El que hem de procurar és que sigui més difícil que puguin xoriçar, que tinguin un càstig exemplar i que tothom tingui clar que són l’excepció, una minoria a eliminar de la vida política o social.

S’ha d’entendre la forta indignació de la gent, més encara en temps de dificultats per a una majoria de famílies, però no ens hem de carregar el sistema per culpa de quatre. Actuar, sí; mà dura, també; canvis per millorar, sempre; però de demagògia i populisme barat, gens. Obriríem un camí perillós que només pot portar-nos a una situació molt pitjor a la que patim ara. Per tant, cap fred, serenitat i, al mateix temps, contundència.