És justificable el que
ha passat a Barcelona les darreres nits? És justificable cremar contenidors i
vehicles, trencar aparadors i bens públics i privats, llançar pedres i còctels
molotov a la policia, fer barricades i
tot el reguitzell d’exemples de terrorisme urbà que hem vist? És justificable
embrutar d’aquesta manera la marca Barcelona de cares al món, i de la qual
depenen milers de llocs de treball ? Evidentment, no ho és i, a més, no es pot
dir que sigui la resposta a res. Des de la civilitat no es pot enllaçar aquest
debat amb cap altre. Ni amb un desallotjament ni amb res. De gent empipada, cabrejada,
n’hi ha molta i per motius ben diversos i si tots féssim el mateix ens
carreguem el país, seria el far west. No només estan indignats quatre
antisistemes que viuen de xupar del sistema, molts d’ells autèntics paràsits
socials vinguts d’arreu d’Europa i afincats a una Barcelona que en el passat
els ha rigut les gràcies des de les institucions d’esquerres.
Deia dimecres el
conseller Espadaler que si qui s’ha de justificar després de la violència
viscuda és la policia, com a societat tenim un problema. Doncs sí, el tenim. És
intolerable que representants polítics justifiquin la violència amb la boca
petita o amb sil·logismes o simplement no condemnant. Si no condemnes, aproves,
aquí no hi ha mitges tintes, ni es poden fer condemnes amb peròs al darrera. No
és acceptable que càrrec públic electe, encara que sigui de la CUP, digui que
la violència no és una opció sinó una imposició. Aquesta gent, la veritat, escoltant
a fons el seu discurs, fa por.
I tampoc és tolerable
que els mitjans de comunicació es converteixen en altaveus dels violents i
molts opinadors d’aquests que saben de tot, des dels ritmes de l’Euribor fins a
com muntar dispositius policials, bavegin davant d’ells. S’han escoltat i
llegit aquests darrers dies una quantitat de bajanades de l’alçada d’un
campanar, algunes per cert pagades amb diner públic. Una perla: els violents d’ara
són els hereus dels 60! Au, qui ho supera? En realitat, del que són hereus són
del “cojo manteca”, representen els mateixos no-valors. Perquè no ens hi cansem
en buscar valors, ni romanticisme, ni anhels de justícia social, ni formes de
vida alternatives al darrera dels contenidors encesos enmig del carrer o dels
aparadors trencats. No n’hi ha, és la violència com a forma d’expressió, el
totalitarisme de l’extrema esquerra igual de perillós i fastigós que el de
l’extrema dreta. Són els fantasmes del passat que es resisteixen a
desaparèixer, a Europa i aquí. És evident també que cal distingir entre les
persones que creuen en una altra forma d’organització social i que la
practiquen pacíficament dels generadors professionals d’aldarulls violents. Però
també cal exigir que ni els emparin ni els entenguin, sinó que els condemnin perquè
d’aquests fets en són clarament perjudicats si el moviment alternatiu és
pacífic.
Tot i això, les normes
són iguals per tothom i en conseqüència el seu compliment ha de ser també igual
per tothom. I les institucions les vota la gent i representen al conjunt. De
moment la societat funciona així perquè la majoria ho vol. I quan una minoria
es vol imposar a la majoria, això té un nom. El Font Nacional a França, Tsitza
a Grècia o Podemos i la CUP aquí proposen a les urnes altres alternatives, però
tot i tenir suports importants en alguns casos, encara no són majoritaris,
sortosament diria jo. Per això, si l’Ajuntament de Barcelona vol recuperar un
espai degradat per reconvertir-lo, té tota la legitimitat per fer-ho.
Tanmateix, és lògic que si hi ha un grup de gent que malgrat se l’hagi apropiat
durant anys, hi ha organitzat activitats es dialogui amb aquestes persones per
trobar espais alternatius on traslladar les seves activitats, amb les mateixes
condicions que altres entitats ciutadanes, ni amb més drets ni amb menys. Ara
bé, negociar amb qui no vol negociar ni reconeix el sistema imperant no deu ser
gens fàcil.
I ull, si ara es fan
segons quines concessions estarem enviant un missatge molt perillós a tots els
cabrejats de la societat: que amb violència, s’aconsegueixen coses. L’estat de
dret té molts mitjans per manifestar la disconformitat i intentar canviar les
coses, si una majoria social ho vol. La violència no pot mai obrir portes sinó
que n’ha de tancar. Aquí sí que no es pot fer ni un pas enrere.