Barcelona World, una bona jugada

El turisme és avui un dels principals pilars econòmics de Catalunya, però sembla que ens sàpiga greu. En comptes d’assumir-ho i intentar ser punters a nivell mundial en aquest terreny, els passos que s’intenten donar en aquest sentit sovint troben una oposició dins de casa mateix que costa d’entendre. Barcelona World n’és el darrer exemple, però no l’únic.

Enmig d’una crisi econòmica mai vista, amb unes xifres d’atur més africanes que europees, amb el jovent havent d’emigrar per trobar un lloc de feina, fem fàstics a una macroinversió de milers de milions d’euros i que pot arribar a oferir 17.000 llocs de treball, a banda de situar Catalunya com una destinació turística de referència mundial en mercats com l’asiàtic, que mig món es disputa. Manifestacions, plataformes, oposició política de l’esquerra radical... A favor, els “pesats” de sempre, empresaris, també els sindicats, ajuntaments, altres administracions, partits de govern, i la gent que vol poder treballar. O sigui, la Catalunya real.

La principal excusa dels opositors, a banda d’històries de màfies i prostitutes, ha estat la rebaixa exigida de l’impost sobre el joc del 55% al 10%. Ara la Generalitat recapta 17 milions d’euros a tot Catalunya amb aquest impost. Els guardians de les essències diuen que en temps de crisi, en que molta gent pateix i s’apugen impostos, no és ètic baixar els del joc. L’argument té recorregut mediàtic entre els que només llegeixen els titulars però cau immediatament si penses que l’important és la qualitat final que es recapta i no el percentatge de l’impost. És a dir, que potser és millor el 10% de molt que el 55% de poc, no s’ha de ser un gran analista per veure-ho. En aquest sentit l’acord CiU-PSC estableix mesures que garanteixen que en cap cas la Generalitat ingressarà menys dels 17 milions que ingressa ara. A banda d’altres compromisos de controls de capitals, ludopaties, inversió al territori, etc. S’ha acabat el problema.

Però a banda de la part econòmica, és evident que tot plegat té una vessant política molt interessant. Després de mesos de negociacions a moltes bandes, finalment l’acord s’ha firmat entre el partit del govern i un partit de l’oposició diferent del soci preferent d’aquest govern. Sembla clar que el PSC ha fotut un gol per tota l’esquadra a ERC principalment, i també al PP, que s’hi ha oposat simplement per anar contra el govern i que ara haurà de donar moltes explicacions a Tarragona. ERC ha patit el síndrome de voler ser govern i oposició, de voler estar a les dues bandes de la pancarta. Quedar-se de la banda d’ICV i la CUP, amb tots els respectes, no sembla la millor banda possible, ni la més transversal, si aspires a governar ben aviat Catalunya.

ERC ha perdut una oportunitat d’or de fer veure a aquesta gent que no se n’acaba de refiar, que té memòria encara del desgavell del tripartit, que hi podien confiar, que el pragmatisme de país pot superar les rigideses ideològiques de partit. Però no ha estat així i a la foto hi ha sortit un PSC que estava més mort que viu i que ha rebut oxigen. ERC es queda l’Ernest Maragall i en Toni Comin, un amortitzat i un descartat seu, i el PSC es queda la foto de partit responsable que signa amb el govern per crear riquesa per Catalunya. Bona jugada política del PSC, sens dubte, però bona jugada per al conjunt del país.