Després de la nevada

La nevada no justifica per extraordinària que hagi estat el que s’ha viscut. Ni menys encara tampoc el que s’ha escoltat. Com pot dir el secretari general d’Interior, Joan Boada, que no quedava gent tirada a les carreteres o als trens quan n’hi havia centenars? Com es poden donar dades falses de persones que no tenien llum? A qui s’ha volgut enganyar des del primer dia? Perquè la sensació que dona escoltant Boada i altres impresentables és que des de primera hora del dilluns de la nevada alguns es van obsessionar en intentar minimitzar el problema que es patia a les comarques de Girona aprofitant que a Barcelona havien passat fluix. I a veritat és que durant unes hores llargues ho van aconseguir, deixant encara més clar que allò que no passa a la capital sembla que no passi a Catalunya. No demanar més ajuda a l’exèrcit és un altre fet que dóna suport a aquesta teoria, penso que cada vegada més clara.

Hi ha dos temes a analitzar: el tema elèctric per un costat i la resposta del govern català per una altra. Comencem per la llum. El problema no ha estat que no arribés energia; el problema ha estat que les torres de subministrament van caure com si fossin de cotó fluix. Si alguna cosa demostra el xou, en tot cas, és la necessitat que les línies elèctriques siguin soterrades i no aèries en contra del parer d’Endesa i de la conselleria d’Economia de la Generalitat pel seu cost. Queda clar que el manteniment de torres i línies és inexistent, queda clar també que la informació a abonats i ajuntaments continua sense existir i queda clar que tot plegat passa per què l’administració ho permet. Perquè la inspecció de torres i línies correspon a la conselleria d’Economia, la d’Antoni Castells, totalment desaparegut. No ha dit ni piu ni ha visitat el territori.

Acaba semblant que les apagades de fa 3 anys a Barcelona no se n’hagi après res. I sembla també que a l’administració ja li va bé tenir Endesa i Red Eléctrica per desviar les garrotades que li corresponen. Anem ara per la Generalitat. Algú pot explicar com un ajuntament en aquest cas el de la Bisbal pot estar 12 hores incomunicat per telèfon fix i mòbil, sense poder ni tan sols accedir al 112 ni cap telèfon d’emergència i sense que ningú de la Generalitat digui res? Com pot ser que no es deixin circular camions per l’autopista però sí se’ls deixi circular per les comarcals? Per què no es talla la xarxa secundària abans de que quedi gent colgada? Per què els ajuntaments no tenen un telèfon permanent i directe amb els centres de comandament d’emergències de la Generalitat? I la pregunta final: per què cap dels incompetents, dels que han gestionat malament i han estat mentint des del primer dia escalfant encara més els ànim de la castigada gent ni ha dimitit ni se l’ha cessat? Què més s’ha de perpetrar des d’Interior perquè algú assumeixi la seva responsabilitat? Sort que la crisi ha fet reivindicar el paper dels ajuntaments, dels seus alcaldes i regidors, de l’administració més mal tractada i amb menys recursos. El desastre no ha estat total gràcies a ells, que sense mitjans han demostrat que la política municipal és la política en majúscules, que la proximitat és essencial a l’hora de resoldre els problemes de la gent.

Aquest és el país que tenim però no és el país que jo vull. Que la vergonya i la indignació no ens facin callar ni ens tornin passotes. L’exemple de la gent que ha fet molt més del que se li podia exigir, policies locals, serveis sanitaris, brigades municipals, empresaris i treballadors d’empreses d’excavació, ciutadans anònims que han acollit gent desconeguda a casa seva, tota aquesta gent i d’altra és la demostració que no tot està perdut, que aquest país no té per què conformar-se amb el que està patint a dia d’avui.