Ja en tinc 41

Ahir vaig fer els meus primers 41 anys. No té massa mèrit però una vintena d'amics ho van voler celebrar amb mi dinant. D'altres em van fer un truc, correus i sms. Quan miro enrere, una de les coses que més satisfet em deixen és d'haver tingut sort de trobar bons amics. Deia en Groucho Marx que els amics van i venen però els enemics s'acumulen. Discrepo en la primera part; la segona és una veritat com un temple, us ho puc ben assegurar, jajaja! Hi ha amics que es queden, que sempre els tens al costat. Amb alguns dels d'ahir ens coneixem des que portàvem bolquers; d'altres s'han anat afegint a la colla -o nosaltres a la seva, és igual-. Aquestes estones de xerrada sense tema concret, de riure fàcil i cridaner, de llarga sobretaula emboirada pel fum dels cigars i musicada per la fressa dels glaçons del gin tonic... no tenen preu, què voleu que us hi digui.

Només les estones d'amor hi poden competir. De fet, l'amistat és semblant a l'amor, segurament menys complicada però el foc s'ha d'anar cuidant igual per evitar que la flama s'apagui. No cal patir perquè tenim llenya per dies.