Cadena perpètua

Avui el pare de Marta del Castillo, la noia assassinada a Sevilla, ha anat a veure al president del govern per demanar-li que a l'estat espanyol s'instauri la cadena perpètua per segons quins delictes. He de confessar i no me n'amago que hi estic totalment d'acord. Hi és a França, a Gran Bretanya, a Itàlia, a la majoria de països del nostre entorn, amb molta més tradició democràtica que nosaltres i amb codis penals igual de garantistes.

Penso que en el nostre sistema penal hi ha un pecat original, un principi equivocat: que tothom es reinsertable, independentment del delicte que hagi comès i independetment de l'individu de que parlem. Jo no ho crec. Hi ha delictes i delinqüents que no aguanten una segona oportunitat, ni la societat o els familiars de les víctimes tenen per què pagar un preu afegit al mal sofert. No té cap sentit. Podem ser els més progres del món però tenim un codi penal i una aplicació de les penes que massa sovint provoca vergonya i indignació. Gent amb vuitanta detencions o més que corre tant tranquil·la pel carrer, violadors reincidents, maltractadors sense control, massa exemples per pocs que siguin. La víctima és la persona morta i la seva família, no l'assassí, no ens equivoquem.

A les alçades que estem ja ens hauríem d'haver tret de sobre segons quins complexes del passat i entendre que, encara que s'estigui parlant de cadena perpètua, només es demana justícia, no venjança. Si tots els democràtes europeus ho entenen així, per què nosaltres hem de ser diferents?