EL BLOC D'EN XAVIER DILMÉ

Si no sabem on som, no entendrem res del que està passant

2011-09-30T10:13:00.000+02:00

Potser em faré pesat amb dades, però aquesta és la freda foto d’on estem. Els pressupostos de la Generalitat van tenir l’any passat, el 2010, un dèficit de 8.352 milions d’euros, que són prop d’un bilió i mig de les antigues pessetes. Això vol dir un 4,2% del PIB, un punt més del que havia assegurat el PSC que hi havia en fer el traspàs de govern. La sanitat sola va generar l’any passat a Catalunya un dèficit de 850 milions d’euros. L’única partida pressupostària que s’incrementarà aquest any en els pressupostos de la Generalitat serà el pagament dels interessos del deute, un 51,9% més. L’increment sol supera el pressupost de 5 departaments del govern. Durant el 2011, cada dia pagarem 4 milions d’euros d’interessos i el 2012 seran 6 milions d’euros diaris, que aviat és dit. En només 2 anys, entre 2010 i 2012 la partida d’interessos financers s’haurà més que doblat i serà 8 o 9 vegades la partida del departament de Cultura. Un de cada tres euros gastats el 2010 venia de l’endeutament. Hi ha 54.000 milions d’euros en factures per pagar més enllà del 2020. Catalunya té avui prop de 700.000 persones desocupades, una taxa d’atur del 18%, és a dir, 700.000 persones que no tenen sou fixe, ni nòmina.

Si no tenim clara aquesta foto, no entendrem res del que passa. Amb tota la cruesa, el president Mas va demanar dimarts als grups del Parlament la màxima responsabilitat i unitat política per sortir de l’atzucac, especialment a aquells que havien provocat en bona part aquesta situació. El PSC i Iniciativa no es van donar per al•ludits, com si ells no haguessin governat mai ni tinguessin cap responsabilitat. Dels comunistes no podíem esperar res però el PSC ha perdut en aquest debat el poc capital que tenia, ser un partit amb mentalitat de govern. Esquerra en canvi, va reconèixer una mica quina era la situació. El PP per la seva banda està en campanya però és cert i s’ha de reconèixer que venint de l’oposició va col•laborar aprovant els pressupostos d’enguany. Encara espero escoltar d’uns i altres (també dels sindicats, perquè no dir-ho) alternatives al que s’està fent des del Govern: sabem que no agrada però no el que farien ells. Bé, sí, recuperar l’impost de successions com si fos la pedra filosofal. I posar el de patrimoni, si es pot. Total, uns 250 milions, restat del forat de 8.352 milions del 2010 en falten 8.102 milions d’euros per retallar. Com ho fem? Silenci sepulcral.

La situació obliga a prendre mesures que no agraden a ningú, menys encara als gestors polítics, als governants. És sempre millor invertir, fer inauguracions i repartir subvencions que no pas retallar i dir no. Però la gravetat de la realitat s’imposa. El Govern no pretén carregar-se l’estat de benestar, pretén salvar-ne la seva essència, una cosa impossible si com anàvem fins ara. Estem parlant d’evitar gastar de més 8.352 milions d’euros, no 50 o 100. És una xifra que no deixa espai a la demagògia. Ni espai per a continuar fent la bola grossa i esperant que siguin les generacions venidores les que paguin que nosaltres hàgim viscut per sobre de les nostres possibilitats. Ho va dir el president Mas dimarts: “¿la solidaritat val per tot, excepte per les generacions futures? Excepte pels nostres fills i els nostres néts? Si el llegat que deixem és una acumulació de deutes i d’interessos per pagar, ¿no correm el risc de ser vistos com la generació més egoista de la història, l’única que pretén viure millor que els seus descendents? Crec que cada generació hauria de pagar la seva hipoteca, i no deixar-la en herència.” Es pot dir més fort però no més clar. Reflexionem-hi.

La Justícia és un catxondeo?

2011-09-09T12:36:00.000+02:00

A finals de l’any passat, la pseudojustícia que patim en aquest país va anul•lar cautelarment part dels reglaments d’ús del català de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida, en base a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. A “l’Esgarrapada” d’aquella setmana vaig dir que de confirmar-se via sentència suposava el cop més dur per a la nostra llengua des de la fi del franquisme. Com veiem, les coses no poden fer més que empitjorar i ara el míssil ha anat directe contra la immersió a l’escola.

Fa 30 anys que el nacionalisme espanyol d’arrel balcànica intenta carregar-se el model lingüístic com a primer pas per carregar-se la convivència a Catalunya. Volen conflicte perquè enmig del conflicte, enmig de la merda, és on es trobem més còmodes. El Tribunal Constitucional sempre va donar la raó a la Generalitat i al Parlament fins l’any passat amb la tristament famosa sentència de l’Estatut, en que va girar com un mitjó la seva pròpia jurisprudència. El nacionalisme espanyol finalment va aconseguir obrir una escletxa i des de llavors està masegant amb ungles i dents per engrandir-la, costi el que costi. Aquí han trobat la complicitat d’una part del poder judicial, poder que - recordem de passada- ha estat el poder de l’Estat que menys ha passat pel filtre democràtic d’ençà la mort del dictador. I hi ha trobat tanta complicitat que un Tribunal Suprem o un Tribunal Superior es veuen amb cor de qüestionar i fer rectificar lleis, una cosa que només pot fer el Tribunal Constitucional. Però és igual, la Justícia a Espanya manca avui de qualsevol independència política i m’atreviria a dir que de qualsevol credibilitat.

Per això el TSJC s’atreveix a amenaçar la Generalitat i donar un termini de dos mesos per carregar-se la immersió; per això després surt el seu president dient que això només afecta les tres famílies (3 de 1,2 milions) que van recórrer; per això després el mateix Tribunal ha de fer una nota desmentint el seu president; i per això després diferents magistrats del mateix tribunal surten a donar la raó al president. Un catxondeo propi de l’Espanya dels Ozores que alguns troben a faltar. Sembla que la sentència l’hagi redactada en Chiquito de la Calzada i la surti a interpretar en Fernando Esteso. Caspa, caspa i més caspa. De fet la sentència no és altra cosa que la coartada pel cop d’estat, res més, ja se la faran venir bé, no patiu.

El que no entenen aquesta colla de talibans és que el seu somni d’appartheid lingüístic, de classes separades de catalanoparlants i castellanoparlants no serà tolerat per Catalunya. De cap manera. Ni amb sentències, ni amb inhabilitacions, ni amb el sumsumcorda. Poden expoliar-nos i podem asseure’ns a parlar del que paguem i dels que ens tocaria rebre; ens poden regatejar aquella i aquesta competència i en parlarem; ens poden dir insolidaris als morros quan si Baviera pagués a Alemanya el 10% del seu PIB com fem nosaltres amb Espanya ja seria independent, i negociarem; podem aguantar moltes coses però el límit és la convivència i el nostre ésser com a poble, com a nació. I el moll de l’òs de Catalunya és la llengua. Aquí, ni parlarem ni negociarem. A les escoles catalanes no hi ha cap problema de llengua: ho diuen inspectors, mestres, pares... Empíricament es demostra que els nanos surten de l’escola amb perfecte coneixement de les dues llengües oficials, amb millor castellà inclús que els alumnes de comunitats autònomes monolingües castellanes. El Parlament Europeu ens dóna la raó... però és igual, no entra en el cervell de cap defensor de l’Espanya eterna que la llengua vehicular de l’ensenyament pugui ser una que no sigui el castellà. És igual quins siguin els resultats i és igual la realitat, el nacionalisme espanyol ha estat sempre de baioneta, no de lletres.

I tampoc no és cap casualitat que tot plegat passi ara, quan la gent té altres preocupacions al cap com les derivades de la crisi econòmica i l’atur, i quan acabem de veure una reforma constitucional sectària que obre les portes de bat a bat a la reconquesta centralitzadora. Des de Catalunya hem de plantar cara, institucions i ciutadans. Si no fóssim capaços de plantar cara a aquesta ofensiva estaríem morts com a país. Catalunya ha sobreviscut com a cultura a dictadures sagnants i a tots els intents colonitzadors espanyols que ha sofert, i ara no pot ser diferent. L’atac a la llengua, en el fons, ha estat històricament un element aglutinador a casa nostra perquè la defensa del català ha unit dretes i esquerres, nacionalistes i no nacionalistes. Els defensors de la convivència amb Espanya, de que Catalunya pot ser plena com a nació dins una Espanya plurinacional, ens estem quedant sense arguments. Parlar avui ja d’Espanya plurinacional sona a acudit de mal gust. Els separadors estant anant més enllà que els separatistes i, malauradament, estan guanyant.

Ni PSOE, ni PP

2011-07-22T11:55:00.002+02:00

Tots els partits treballen ja amb la hipòtesis de que les eleccions a Corts de Madrid seran el mes d’octubre o novembre. Personalment penso que fa mesos que ja s’haurien d’haver celebrat perquè Zapatero i el PSOE en temps de crisis són més un problema afegit que no pas solucionadors d’aquest problema. Aquest govern no ha aportat ni credibilitat, ni confiança, ni lideratge, ni ha fet les reformes necessàries per sortir del forat. Posats a dir, tampoc ha fet una cosa molt important, fer pedagogia a la ciutadania, explicar amb tota la cruesa en quin moment ens trobem, quina és la realitat tal com és, i que res tornarà a ser com abans. En comptes d’això, brots verds i altres bajanades.

És cert que la crisis és la pitjor de la nostra història recent, aquí i a per tot, però un govern ha d’actuar per alleugerir en tot el possible els seus efectes; en canvi Zapatero i els seus el que han fet és empitjorar aquests efectes. També és veritat que tampoc el PP ha ajudat gens a millorar les coses. Si en aquests moments no estem intervinguts per Europa és gràcies a l’abstenció de CiU el maig del 2010 que va permetre al govern de Madrid aprovar les impopulars mesures d’ajustament que exigien des de les institucions europees. Els “separatistes” van allunyar Espanya del precipici mentre els nacionalistes espanyols es rentaven les mans. Una vegada més. Com ens ho han agraït uns i altres? Escopint-nos a la cara, una vegada més. Però això és un altre tema.

Les eleccions portaran solucions? No cal esperar miracles però pitjor serà difícil que anem, a nivell econòmic. A nivell autonòmic és evident que un PP amb majoria absoluta és per posar-se a tremolar. Ningú dubta a dia d’avui de la victòria dels populars encara que si més per demèrit dels altres que no pas per mèrits propis. Només cal mirar la valoració de Rajoy a totes les enquestes. Com evitar aquesta majoria absoluta? Crec que Catalunya, igual que ha estat decisiva en les victòries de Zapatero ho pot ser en la frenada al PP. Objectivament, poc premi hauria de tenir la feina feta pel PP a Madrid aquests quatre anys, ni en conjunt ni per part dels diputats catalans, desapareguts en combat. En canvi, una Convergència i Unió forta a Madrid i un PP amb un resultat fluix a Catalunya pot fer canviar el panorama polític com un mitjó. I el econòmic també, perquè no dir-ho. Ara, un PP amb majoria absoluta al Congrés i emborratxat de poder, amb un discurs antiautonòmic radical i una política centralista i involucionista, amb un Tribunal Constitucional compartint aquest discurs, pot ser catastròfic. A Catalunya almenys, ben segur que no serà un PSC venut i a la deriva qui plantarà cara a aquesta onada, només pot ser CiU.

El que passi a la resta de l’estat depèn en bona mesura a si cualla o no el candidat Rubalcaba, tot i que cal reconèixer que l’home no és per tirar coets i ha estat lligat a Zapatero com un bessó, per tant, res de renovació. Rubalcaba sembla més aviat destinat a liderar la derrota i que fer que el PSOE quedi en les mans de sempre.

Ja n’anirem parlant.

Avui guanyarà la Democràcia

2011-06-15T09:03:00.001+02:00

Acabo d'entrar en el Parlament. Quin espectacle més trist! Que uns grapats d'intolerants intentin coaccionar els representants de la ciutadania( escollits en unes eleccions democràtiques en que van participar 6 de cada 10 catalans) ja demostra quin és el canvi que prediquen. De fet, ja veiem qui queda d'un moviment que inicialment va despertar moltes i molt diverses complicitats: els antisistema de sempre. Penso que se'ls ha donat massa corda i s'ha tingut amb ells una permisivitat que no s'hauria tingut amb altres col·lectius que, per molt legítim que fos el dret que reclamen, no respectin les lleis. Perquè les lleis, les normatives, són per a tothom o no són per a ningú. Aquí no hi pot haver tolerància i un estat de dret no ha de tenir cap complexe a l'hora d'utilitzar els mecanismes que té al seu abast per fer-les complir. Alguns busquen l'anarquia als carrers i espais públics; els polítics hi som, també, per garantir l'exercici de les llibertats per part de tothom, de les minories però també de la majoria, massa sovint oblidada. Sense seguretat, sense ordre públic, no hi ha llibertat. I sense llibertat, no hi ha Democràcia. Avui al Parlament debatrem, discreparem i votarem. Per un país que ha estat tants i tants anys sense llibertats, cada votació en una institució elegida pels ciutadans és una victòria.

La gestió del Tripartit ha posat en perill l’estat de benestar

2011-04-08T11:35:00.000+02:00

Els primers cent dies de govern d’Artur Mas no han estat fàcils. Ni els més pessimistes podien esperar que els comptes de la Generalitat estiguessin en els números vermells en que estan, uns números vermells que hipotequen el país durant anys i que freguen la responsabilitat penal. Tenir un dèficit del 3,9 del PIB, tres vegades el que hauríem de tenir a finals d’any és per enfonsar qualsevol economia. Cal tenir present però que això té un responsable, que és el tripartit per una banda, gastant sense mesura i per l’altra el govern central que ho va permetre. Només recordar que el mes de novembre, poc abans de les eleccions catalanes, la situació del dèficit segons el Ministerio de Economia era correcta. Ara resulta que no era així i la ministre va fent grans escarafalls i exigint grans retallades quan ella es corresponsable de la situació.

Tampoc és mai de més recordar a Madrid que és important pagar el que deu, segur que fent-ho el govern català podria respirar una mica més. Què ha de fer el govern català amb aquest panorama tres mesos després de constituir-se? Carregar-se l’estat de benestar? Apujar impostos com recomanen des de Madrid?

La situació no és fàcil. Hi ha un punt a favor, que és la conscienciació ciutadana. Ningú vol que retallin les seves parcel•les però sí que penso que hi ha una consciència general que alguna cosa s’ha de fer i que no serà una cosa agradable. La gent està fent ajustos a casa seva i entén que l’administració ha de fer igual. El que no se li pot exigir al ciutadà són més impostos. Aquesta vella teoria de l’esquerra de tapar els forats que crea la seva gestió a base d’exprimir els ciutadans s’ha demostrat un desastre a mig termini. I com molt bé deia el president Mas, els catalans ja paguen més impostos que la resta de contribuents de l’estat. Aquests cents dies penso que han estat positius per arribar a saber quina és la realitat d’on som, que és molt diferent de la que ens va explicar el tripartit, amb el conseller Castells al capdavant. Un Castells totalment desaparegut que el mínim que se li hauria d’exigir és que donés la cara davant la ciutadania. També serà important conèixer els resultats de l’auditoria que ha encarregat la Generalitat.
Davant d’aquesta realitat, costa entendre a irresponsabilitat dels membres de tripartit amb la seves crítiques, que penso, haurien d’estar calladets una bona temporada, especialment el PSC, principal responsable del desgavell i del maquillatge dels números. Per salvar Zapatero i el tripartit el PSC s’ha carregat el calaix del país. És CiU qui posa en perill l’estat del benestar? No, no ens equivoquem, qui posa en perill l’estat del benestar és qui ha administrat irresponsablement el país els darrers anys, amb una despesa desbocada, qui posa en perill l’estat del benestar són el PSC, Esquerra i Iniciativa. Que ningú s’equivoqui. Això de fotre foc per poder criticar després l’actuació dels bombers és simplement indecent.

Tenim per tant una situació d’extrema gravetat que no es podrà administrar sense sacrificis. El tronc central dels ajustos passarà per més rigor en la despesa, per reduir teixit de l’administració o reduir inversió però no es podran evitar danys col•laterals en l’estat del benestar amb l’objectiu de garantir la viabilitat present i futura del gruix d’aquest estat. Ara bé, com fa el Govern, hem de començar a parlar de la solidaritat interterritorial. Cap país pot donar el 9 o el 10% del seu PIB a fons perdut com fa Catalunya amb Espanya. N’hi ha que pensem que hem de fer aportacions a la caixa comuna, això no ho discutim, però més d’un 4% és indigerible. Ningú entendrà que a Catalunya, contribuent net a la caixa comuna, allargui llistes d’espera sanitàries o redueixi serveis mentre Andalusia, perceptor net, regali les operacions de canvi de sexe.

Algú ha de posar ordre aquí o acabarem tots plegats a garrotades. Si calen sacrifics, han de ser compartits, això ho entendrà tothom. El que no entén ningú a aquestes alçades és continuar sent cornuts i pagant el beure. Ja n’hi ha prou!

I les llistes obertes?

2011-04-01T11:52:00.001+02:00

Aquesta setmana ja ha sortit publicada al BOE la convocatòria d’eleccions municipals per al proper dia 22 de maig. Malauradament, hem perdut quatre anys més per canviar la llei electoral pel que fa aquests comicis amb l’objectiu d’obrir llistes en els municipis petits i mitjans, com a mínim. No estaria malament tampoc tenir en compte la possible inclusió del sistema de dues voltes que s’aplica a alguns països del nostre entorn per donar estabilitat als ajuntaments i confiança als electors.

Perquè de fet es tracta d’això, de retornar el poder de decisió al votant, una cosa tan simple com aquesta. L’elector ha de poder mostrar la seva confiança o desconfiança cap als integrants de la proposta en forma de candidatura que li fa un partit, i en municipis on tothom es coneix és molt fàcil de poder fer. De la mateixa manera, hauria de ser un objectiu vital evitar aquests pactes postelectorals que acaben perjudicant la candidatura que més vots va obtenir però que no va arribar a la majoria absoluta. A la ciutadania li costa d’entendre, per exemple, que un partit amb 3 regidors sobre 17 pugui tenir l’alcaldia de la seva ciutat perquè és una perversió del sistema polític, de les regles del joc democràtic. Serà legal però és més que discutible si és legítim.

En tot cas, el que aquest tipus de situacions provoquen és més escepticisme entre la ciutadania, més “ja s’ho faran” i més abstenció. Aquests pactes a porta tancada després de les votacions que decideixen l’alcaldia entre els perdedors i d’esquenes a la voluntat de l’elector, aquesta obscena perversió del sistema, genera avorriment entre l’electorat i fa inajornable la reforma de la legislació electoral. L’elector es pensa que vota un alcalde i en realitat vota una llista de regidors que després, entre ells, voten un alcalde. I s’ho pensa perquè el màrqueting polític li ven així. Per això, mentre molts alcaldes no els triï directament el ciutadà amb el seu vot sinó que es decideixin en reunions secretes entre partits gràcies a pactes inexplicables i canvis de cromos territorials, la cosa només pot anar a pitjor pel que fa a la implicació de la gent amb les seves institucions i a la participació electoral.

Ja que parlem d’ajuntaments, i atesa la situació econòmica general, és inevitable parlar del seu finançament. L’administració més mal finançada és la primera a la que els ciutadans van a trucar la porta quan tenen un problema. I sabent això, és també l’administració a la que la resta d’administracions van carregant morts que no són competència seva: immigració, dependència, llars d’infants, habitatge, etc, etc. Els legisladors no tenen cap problema a l’hora de donar noves competències als ajuntaments sense adjuntar ni un euro extra de recursos addicionals. Durant molts anys els ajuntaments han pogut sobreviure fent d’especuladors amb la requalificació i venda de sòl. Però tot això s’ha acabat i moltes tresoreries estan més que escanyades. També es cert que alguns, molts, han estirat més el braç que la màniga pensant que l’època de vaques grasses duraria tota la vida.

El que sí tenen tots sobre la taula a dia d’avui és la dificultat de continuar mantenint les estructures i molts d’ells dificultats objectives per pagar, entre altres coses perquè tampoc les administracions superiors, especialment la Generalitat gràcies al tripartit, deuen milions i milions d’euros en pagaments endarrerits que mentrestant han de finançar els ajuntaments amb els seus propis recursos. La situació està arribant a uns extrems límit i no acabo de veure que tothom en sigui plenament conscient. No vull creure que hàgim d’esperar al primer tancament de portes d’un ajuntament per fallida econòmica per començar a prendre alguna mesura perquè ja fa massa temps que es crida que ve el llop mentre les administracions competents, especialment l’estatal, mirin cap a un altre costat.

Objectiu: l'apartheid lingüístic?

2011-03-25T12:20:00.002+01:00

La consellera d’Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, ha posat aquesta setmana una altra vegada sobre la taula la necessitat que les llengües cooficials de l’estat que no són el castellà es coneguin a les escoles espanyoles. És evident que no s’està demanant que sigui aprendre un domini com el que es pot exigir de l’anglès. El que estem parlant és de donar a conèixer la realitat als ciutadans del demà, de que espanya no és el país uniforme i unicultural que ha volgut fer vendre el nacionalisme espanyol al llarg de la història i que avui es troba en plena ofensiva. Fer-ho amb naturalitat, que allò diferent no és dolent, que no és ni millor ni pitjor. Fer entendre que aquí no es parla català per anar contra ningú ni contra cap altra llengua. Per això és bàsica l’escola, per capgirar segles de mentalitat jacobina, la gran assignatura pendent de la transició democràtica.

32 anys després de l’aprovació de la constitució, hem avançat en molts terrenys però molt poc en el reconeixement i sobretot el respecte del fet plurilingüístic espanyol. Del que s’hauria d’entendre com una riquesa se n’ha fet un problema cabdal que està masegant la cohesió de l’estat. La proposta de Rigau és més necessària que mai i que ja s’ha perdut prou temps. Quan un nen d’Extremadura, la Rioja o Múrcia, tingui una assignatura que li ensenyi que a l’estat on viu hi ha territoris que parlen llengües que no són la seva gràcies a la riquesa cultural d’Espanya i la llarga història de les nacions que l’integren, quan aquest nen en pugui pronunciar quatre paraules, aquest nen serà després un noi i un home que entendrà en quin país real viu. Res més.

Dit això, em sembla que coincidirem en que no hi ha massa motius per a l’optimisme quan veiem la polsera que aixeca que es pugui parlar català, basc o gallec al Senat, la Cambra territorial segons la Constitució. Ni allà. El nacionalisme espanyol, de dretes o d’esquerres és igual, no ho pot aguantar, és impossible. Sap que el moll de l’ós de la cultura catalana, del nostre ser com a poble, és la llengua. És el nostre principal signe d’identitat i és el que posa més nerviós a l’integrisme espanyol, que intenta eliminar-lo des de 1714 (per no dir abans) sense èxit.

Des de la mort del dictador, passant per la transició i fins arribar al dia d’avui, a Catalunya no hi ha cap conflicte lingüístic. N’hi ha que volen fer veure que hi és, fins i tot intenten provocar-lo de forma artificial però no se n’han sortit mai. Els rebenta que els nens surtin de les escoles catalanes amb el mateix coneixement del castellà que els nens castellans o andalusos, malgrat la immersió lingüística, el gran objectiu a batre encara que l’alternativa sigui l’apartheid lingüístic i el preu a pagar, el trencament de la convivència. Que trist, tot plegat.

Cal una llei de vaga sense complexes

2011-03-11T13:25:00.003+01:00

Acabin fent vaga o no, els treballadors d'Aena han escopit sobre la imatge turística de l'estat espanyol amb el seu anunci de vaga. Ja podem anar fent campanyes de promoció administracions i particulars si quatre irresponsables són capaços de carregar-se un sector estratègic bàsic per a la nostra economia. Amb el menjar no s'hauria de poder jugar, ni tampoc amb la feina dels milers de persones que viuen -o sobreviuen- gràcies al turisme, un dels pocs sectors capaços a dia d’avui de generar ocupació. Tenen dret els treballadors d’Aena a la vaga? I tant. Ara bé, preguntem-ho diferent: tenen dret a anunciar una vaga quan encara no han ni començat a negociar amb l’empresa? Doncs no, no n’haurien de tenir. Així de clar.

Si una llei hi ha pendent al país des del 78 és la llei de vaga. Ningú no s’ha atrevit, ni UCD, ni PSOE ni PP. Mentrestant, campi qui pugui amb els sindicats dominant la situació. Uns sindicats per cert, que s’ho haurien de fer mirar. Quan els controladors es van carregar el Pont de la Puríssima, es va dir que el seu sindicat no era un sindicat amb una visió general de país sinó un sindicat de privilegiats. No es poden comparar les actuacions ni les legalitats de les dues situacions però els efectes poden ser molt similars sobre el sector, amb la diferència que ara la vaga la convoquen Comissions i UGT. Ja veiem la visió general del tema que tenen: carregar-se milers de llocs de treball en el sector turístic per començar a negociar amb una empresa que, d’entrada, ha dit que respectarà tots els llocs de treball encara que es privatitzi parcialment. Perquè, anem al fons, aquí no es tracta de salvaguardar drets o llocs de treball, aquí el que es tracta és de salvaguardar privilegis, per això el que es busca és que Aena no es privatitzi. Es vol que continuï sent de l’estat i tothom continuï vivint igual de bé hi hagi guanys o pèrdues, hi hagi productivitat o no. Aquests dies escoltava un dirigent sindical d’Aena dir que estaven preocupats pel seu lloc de treball. A Catalunya sol, més de sis-centes mil persones no en tenen, de lloc de treball i moltes comptaven tenir-ne a partir de Setmana Santa gràcies al turisme. Per a molts ja no serà possible.

Dit això, aquí hi ha un segon debat pendent: si el dret a vaga de certs serveis públics essencials ha de ser universal i il•limitat. És a dir, si la Seat fa vaga perjudica a la Seat i màxim als proveïdors que en viuen, però no a la generalitat de ciutadans; si Aena, fa vaga perjudica a desenes de milers de persones que res tenen a veure amb l’empresa. La normativa actual en certa manera ja ho tracta establint els anomenats serveis mínims que, tot sigui dit, s’incompleixen de forma reiterada pels sindicats i no passa res. Personalment, de la mateixa manera que no es permet fer vaga a la policia, per exemple, penso que hi ha sectors de serveis bàsics que haurien de tenir aquest dret no anul•lat però sí limitat.

En resum, cal una llei de vaga d'una punyetera vegada sense complexes que impedeixi que els problemes d'uns quants treballadors es carreguin un país. O sigui, que en segons quins sectors i segons quines èpoques, potser han de prevaldre altres drets que només el dret de vaga d'uns pocs. El problema de fons però, continua sent que massa gent encara no és conscient de la gravetat i estructuralitat de la crisi que patim, que no són quatre dies ni quatre anys, i que no s’arreglarà amb més totxo. S’ha acabat el miracle del totxo i a mig termini tampoc no hi ha alternativa. Per tant, la cosa va per llarg i tots plegats n’hem de ser ben conscients especialment els que tenen un lloc de teball, un bé que cada dia serà més preuat.

Zapatero, el millor aliat de Rajoy

2011-03-04T21:41:00.001+01:00

Zapatero vol que Rajoy faci majoria absoluta i ja no sap què més fer per aconseguir-ho. No hi veig cap més explicació. La gestió de la crisi els darrers anys ha estat un grotesc espectacle d’improvització darrera improvització, d’ara cap aquí ara cap allà, fins arribar a les portes de la intervenció econòmica per part de la Unió Europea. Un polític mínimament acceptable hauria après alguna cosa però aquest no, Zapatero és diferent. Hem d’estalviar energia i tornem a improvitzar. Que si rebaixem la velocitat dels cotxes sense cap estudi que ho avali, que si canviem els fanals de les carreteres per després dir les bombetes i segurament acabar en res perquè no hi ha pagano, que si rebaixem els bitllets de Renfe però que paguin els demés, etc, etc, etc.

Aquest “que paguin els demés” ha estat una constant des de l’arribada del PSOE a la Moncloa, més finets que els del PP, però igual de nocius per l’autogovern català. La llei de la dependència n’ha estat potser l’exemple més gravós, tot i que va comptar amb la complicitat del tripartit, que no només va votar a favor d’una llei antiestatutària de cap a peus sinó que va titllar de deslleials amb els necessitats els que com CiU, no van combregar amb rodes de molí. Ja hem vist els resultats: la gent dependent morint-se abans de poder cobrar cap ajut, la Generalitat pagant pels descosits i a Madrid xiulant cap una altra banda.

Quan un ha perdut la carta de navegar el que ha de fer és anar cap a casa i donar el relleu. No es poden donar solucions al problema en el moment en que un ja forma part essencial d’aquest problema i aquest és el cas de Zapatero. L’únic oxigen que té l’actual líder del PSOE és que el seu adversari està encara pitjor valorat que ell. Rajoy és també una excepció a l’Europa democràtica: no trobaríem en cap altre país del nostre entorn una situació com la que tenim aquí, en que el president del govern no tingui ja cap credibilitat, la intenció de vot de l’oposició estigui deu punts per sobre del partit governant i, en canvi, el cap de l’oposició estigui per sota en valoració. Si Zapatero aguanta, a dia d’avui, és bàsicament perquè té Rajoy a davant, amb qualsevol altra contrincant ja seria història. I si aquesta feblesa de Zapatero perjudica l’economia i la recuperació per la manca de confiança que genera a tots nivell el seu lideratge, també està perjudicant l’estat autonòmic.

En plena crisi, n’hi ha que aprofiten per fer creure que bona part del problema econòmic del país el provoquen les autonomies i, no sé per què, quan a l’Espanya de la boina es parla d’autonomies sempre tenen la foto fixa de Catalunya al cap. Aquesta setmana l’oblidable Vidal-Quadras hi ha aprofundit demanant al PP que reconsideri la forma d’estat que recull la Constitució. Es veu que per segons què la Constitució és més intocable que una verge vestal però per segons què es pot porquejar sense problemes i, afegiria, sense escrúpols ni decència política. En recordar els 30 anys del 23F sembla que alguns s’hagin afaitat el bigoti i amagat el tricorni però continuïn remenant el mateix caliu ideològic que va comportar la Loapa i va imposar unes barreres mentals que abans d’aquesta data eren molt més difuses. Mireu si eren difuses que el 1978 es pot votar una Constitució que parla de regions i nacionalitats, que fa aquesta distinció, una cosa que seria impossible de votar avui.

Això sol, aquesta veritat sola, ja hauria de ser un motiu de reflexió profunda però crec que, malauradament, la visceralitat s’imposa, una vegada més, a la reflexió.

Ryanair: cedim indefinidament al xantatge?

2011-02-25T15:33:00.001+01:00

Per parlar de Ryanair, hem de començant dient que l’actitud de la companyia a dia d’avui és impresentable per no dir indecent. No es pot amenaçar un govern, ni jugar amb un sector econòmic d’una zona europea d’aquesta manera. Punt. Ara ja, podem entrar a analitzar el que es vulgui i parlar del paper d’uns i altres.

Tothom sabia que igual que l’arribada de Ryanair a Girona era un bé de Déu a la llarga el seu manteniment podia ser un infern. Les empreses, siguin multinacionals, línies aèries de baix cost o qualsevol d’altra transfronterera, treballen en un mercat mundial i no tenen sentiments. Ni pels seus propis treballadors ni pels territoris que els acullen. I no sempre en som tots prou conscients. El guany és la seva única ideologia i si en un punt no guanyen prou, pleguen veles i cap a un altre punt.

Ryanair sap que té segrestada una part important del sector turístic gironí. Per mantenir la seva presència a l’aeroport paga el govern, paga la Diputació i paguen els empresaris. És una inversió, sense dubte, però aquesta dependència genera uns perills molt clars que ara han esclatat. Hi ha plantejat el dilema de què fer davant d’un simple xantatge, si pagar o plantar-se. Si es paga avui, és evident que tard o d’hora (més d’hora que tard, em temo) s’haurà de tornar pagar; si no es paga, adéu al moviment econòmic que es genera en uns moments de crisi extrema. Tots els monopolis són dolents i el que tenim a l’aeroport de Girona és un monopoli, un monopoli que és exercit per algú molt conscient de la seva força. Ara bé, per dir-ho tot, el que no es pot explicar des de la racionalitat és que les institucions gironines i el govern de Catalunya estiguin acoquinant religiosament mentre Aena s’embutxaca milers de milions de les antigues pessetes a l’any gràcies a Ryanair. Diners que després fan servir per tapar el forat que li genera un aeroport del Prat a on Ryanair pot operar més barat i té totes les facilitats. Un aeroport del Prat on, a més, Aena que és Gobierno de España, incentiva la presència de companyies de baix cost per convertir-lo finalment en un aeroport de segona que no faci la competència a Barajas.

Amb aquest panorama, sobta que surti el PP dimecres al Parlament criticant a la Generalitat per no cedir al xantatge de Ryanair ja d’entrada i sense negociar res i en canvi no digui ni piu de com treballa Aena. Com sobta la rapidesa amb que el PSC ha aixecat la veu siguent còmplice principal de l’estratègia que Aena i el Ministerio de Fomento del ministre Blanco segueixen als aeroports catalans. Una veu dirigida contra el nou govern, no contra Ryanair, sigui dit de passada. Una mica més de responsabilitat de tots plegats no faria mal.

En resum, podem pagar i mantenir rutes però d’aquí uns mesos malauradament tornarem a estar on estem avui si no es canvia el model de gestió aeroportuari. La resta és simplement posar pedaços i allargar les agonies.

En Medi Ambient, més complicitat i menys imposicions

2011-02-04T12:22:00.001+01:00

Algunes entitats ecologistes han posat el crit al cel per la desaparició del departament de Medi Ambient de la Generalitat. Molta altra gent al territori però, ho ha agraït. Aquest departament va néixer bé en el seu moment, quan el respecte al medi natural no estava a cap agenda governamental però ara ja no tenia cap sentit, menys en època d’estalvi i menys encara després de set anys en que ha estat l’excusa per aturar el país i castigar la gent que volia continuar vivint del territori. Iniciativa ha gestionat aquesta àrea des del fonamentalisme preservador radical i ha creat anticossos en comptes de generar complicitats que és el que realment necessiten aquestes polítiques. Ara el nou president, actuant amb sentit comú, ha dividit les competències de medi ambient entre les conselleries de Territori i Sostenibilitat i la d’Agricultura i Medi Natural. Això suposa una optimització clara de recursos i busca una major coordinació de l’administració. No calen per tant crides tan dramàtiques com irreals, cal més pragmatisme i menys dogmatisme.

Si ho centrem a les comarques gironines, els darrers anys han estat negatius pel que fa l’acceptació de les polítiques mediambientals, no per les polítiques en si sinó per la manera d’aplicar-les. S’ha anat a la imposició pura i dura. Ho hem vist en l’aprovació del parc natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter o en l’ampliació dels Aiguamolls de l’Empordà, per citar dos exemples recents i punyents. El parc del Montgrí és una eina de preservació volguda per tothom al territori però es va gestionar tan malament que ha acabat rebutjat per bona part d’ell. Ningú ha discutit mai la necessitat de preservar el medi, no es tracta d’això malgrat sigui fàcil la demagògia del maniqueisme ecologistes bons-propietaris explotadors dolents.

Sempre he dit que si algú vol preservar el medi és la gent que en viu. Si avui hi ha alguna cosa a preservar és perquè durant generacions hi ha hagut gent que n’ha viscut i n’ha tingut cura. Aquesta gent calia escoltar-la i tractar-la amb respecte. En canvi, el tripartit ni tan sols es va dignar a contestar les més de 1.400 al•legacions que es van presentar. La prepotència va ocasionar rebuig i ho ha acabat pagant una idea de parc que, si s’hagués gestionat bé, si s’haguessin buscat complicitats, hauria estat un èxit rotund. Igual ha passat als Aiguamolls. En comptes d’aprofitar els seus primers 25 anys d’existència per valorar el que no funciona, el que és manifestament millorable per poder encarar els propers 25 amb garanties d’èxit, en comptes de fer això es tira pel dret i s’amplia la seva superfície en contra de tothom, d’ajuntaments, de propietaris, de pagesos...

En definitiva, dos exemples de com no s’han de fer les coses si volen que la preservació del medi sigui objectiu compartit de forma general i no aixequi reticències. Ja toca que quan es parla de preservar el territori la gent propietària o al gent que en viu ho pugui veure també com a quelcom positiu, com passa a bona part d’Europa, i no com una càrrega sobre la propietat o els seus usos tradicionals. Cal un canvi de xip, treballar per refer la mentalitat de la gent, i no serà feina fàcil. És però una feina que s’ha de fer.

Que tingueu bona sortida i entrada d'Any!

2010-12-31T19:29:00.000+01:00

Avui acaba un any que ha estat molt difícil i demà en comença un altre que pot ser pitjor. La gent està preocupada i les famílies estan patint els efectes d’una crisi de la qual la majoria no recorda precedents. Mentre l’activitat econòmica s’ha anat aturant i la llista d’aturats s’engreixava, s’ha trobat a faltar lideratge polític com mai s’havia trobat a faltar des de la Transició. La profunda entrada al túnel que hem patit ha coincidit també amb els pitjors governs a Espanya i a Catalunya, uns negant la crisi quan era més que evident i els altres mirant-s’ho des de la impotència. L’aplicació de mesures equivocades, també tard i malament, ha fet la resta. No hi ha alegria en el consum, no hi ha confiança en l’emprenedor i ningú fins a dia d’avui ha estat capaç de marcar el rumb a seguir. Hem vist estupefactes que mentre a Europa les grans economies eren capaces d’agafar el toro per les banyes, sigui exercint de govern sigui amb pactes d’estat amb empresaris i treballadors o sigui amb pactes govern-oposició, aquí Zapatero no només ha format part del problema sinó que l’ha agreujat. Fa temps que l’actual president del govern central hauria d’haver dimitit per incompetent.

Això sí, tampoc hi han ajudat gens Rajoy i el PP, que en cap moment han exercit d’oposició responsable. Hi ha moments en que no s’hi val asseure’s per esperar a veure passar el cadàver polític del teu adversari, hi ha moment que encara que siguis oposició has de tenir el que ells anomenen “sentit d’estat” i donar un cop de mà al que està al govern. Segur que costa, però aquesta és la grandesa de la política també. I aquesta grandesa s’ha trobat a faltar. Ho vam veure enguany quan després d’intervenir l’economia grega, la Unió Europea va estar a punt, a punt, de fer el mateix a Espanya. Ni PSOE ni PP van estar a l’alçada i, una vegada més, els nacionalismes perifèrics van ser els que van haver de salvar aquesta Espanya que els rebutja. Encara hores d’ara hi ha molt poca gent que sigui conscient de l’aprop que vam estar del desastre, de baixades de pensions i sous de funcionaris del 25%, d’acomiadaments massius a l’administració, de jubilacions als 70 anys, de sanitat pagant, etc, etc, imposats d’avui per demà des de fora. No se n’és conscient.

A Catalunya la gent va poder parlar a les urnes fa un mes i va provocar un canvi de color al govern, va donar un missatge clar a un nou president que ha demostrat tenir clares les seves prioritats, que són també les prioritats de la gent. El “gran gestor” del tripartit, però, el conseller Castells que ha alliçonat a tothom durant anys, deixa un forat a la caixa de 40.000 milions com a base sobre la que treballar. I ningú encara ha demanat perdó per la destrossa.

Els problemes de la crisis econòmica s’agreugen a Catalunya per l’espoli fiscal, per la quantitat de PIB català que es deriva cap a Madrid i no torna. En l’època de vaques grasses aquest tema no comporta les urgències que provoca ara. A Espanya hi ha una situació derivada de la mal anomenada solidaritat que no es pot mantenir perquè acabarem matant la vaca de tant munyir-la. Catalunya no pot continuar aportant la barbaritat que aporta i els que reben han d’entendre que arriba l’hora d’apretar-se el cinturó, que no ho diguem per gust, sinó que han d’entendre que es diu perquè puguin continuar rebent alguna cosa. El pacte fiscal amb Espanya per tant es fa inajornable, es vulgui o no es vulgui.

I parlant de pactes amb Espanya, 2011 serà també un any d’atacs contra l’autogovern de Catalunya i la seva cultura, amb la llengua a primera línia de front. Haurem de resistir com sempre hem fet, amb serenitat però sense permetre ni un pas enrera. La voluntat de ser del poble català, la seva identitat com a poble, no serà mai anorreada des d’un resclosit despatx de Tribunal Suprem o Constitucional. Ho poden intentar, ho podem passar malament fins i tot, ens podem indignar, però la voluntat dels pobles no hi ha sentència que la pugui esmicolar i menys encara les sentències fetes des de la ignorància i la mala fe.

Malgrat tot, permeteu-me que us desitgi a tots un Bon Any, a veure si entre tots fem possible que ho sigui una mica.

BON NADAL!!!

2010-12-25T13:44:00.002+01:00

Bon Nadal a tothom!!! Que l'Estel d'Orient ens guiï tot l'any i que no ens faltin ni la salut ni la companyia d'aquells que estimem.

Tenim President

2010-12-24T12:15:00.002+01:00

No ho tindrà fàcil Artur Mas en la seva tasca com a nou president de la Generalitat. A la situació de crisi s’afegeix un estat deplorable de les butxaques del govern català. Però a més a més, després dels tres dies de debat d’investidura, es visualitza també que els equilibris parlamentaris seran difícils. Quedar a sis diputats de la majoria absoluta obliga a acords permanents, cosa que no és dolenta sempre i quan entre els grups polítics hi hagi un elevat sentit de la responsabilitat una cosa de la que, almenys jo, en dubto i molt. També cal dir que hi ha honroses excepcions, com ha estat el PSC. Aquí simplement es distingeix el que s’anomena un partit de govern, un partit que sap mirar més enllà de les pròpies necessitats partidistes en els moments en que és necessari, d’un partit.

El PSC però, està en plena metamorfosi no se sap ben bé cap a on. Els socialistes catalans estaran molts mesos immersos en un debat intern que no serà fàcil ni curt i que pot ser agre fins i tot en funció dels resultats de les properes eleccions municipals. En mig any, el PSC corre el perill de governar-ho tot a Catalunya a no governar gairebé res i això seria de mal pair per a qualsevol. El gran debat del PSC, l’únic diria jo perquè tots els altres en pengen, és de fidelitats: si ha de continuar fidel al PSOE o per primera vegada el seu principal objecte de fidelitat esdevé Catalunya.

He de reconèixer però, que, per a mi, la gran sorpresa del debat d’investidura ha estat Esquerra, per variar. Del PP ja no n’esperes res perquè la seva visceralitat contra la llengua i contra l’autogovern l’autoexclou per ser un soci estable de CiU. La seva particular competició amb Ciutadans per veure qui és més espanyolista els fa passar de frenada i a la llarga els perjudicarà electoralment. Perquè el petit increment de vots del PP les passades eleccions no va ser per l’estatut, va ser pel seu radical discurs sobre immigració, que ningú s’equivoqui. Tornant a Esquerra, que també té uns quants debats pendents, costa d’entendre el seu NO a la investidura del president Mas. El nou president va fer el discurs d’investidura més sobiranista que s’ha escoltat a la cambra en moltes legislatures, molt més que qualsevol del tripartit, i va parlar de dret a decidir sense límits. Ni Jordi Pujol ho havia fet. Tot i així, Esquerra, que va votar Sí a Montilla, va votar ahir NO a Mas. Qui ho entengui que ho expliqui.

Pel que fa a Iniciativa, continuen amb el seu discurs integrista dirigit a una minoria molt minoria i sense visió de conjunt, és a dir, continuen igual que quan eren al govern. Per tant, el nou govern no en pot esperar res, com tampoc de Ciutadans, no cal dir-ho, ni tampoc de Solidaritat. Molt fluix en Laporta, prepotent com sempre i sense ser capaç de lligar una frase on no hi hagués independència. Ni crisi, ni sanitat, ni educació, ni seguretat, ni foment de l’ocupació, res que no sigui independència i ganes de sortir a la foto. Una cara sense límits això sí, atrevint-se a demanar “humilitat” a Mas (ell precisament!) i a recordar al nou president que el 62% dels catalans no l’havia votat. Ho diu algú a qui més del 60% dels socis del Barça van censurar amb el seu vot i no va deixar la presidència. Tela marinera.

Per tant, vist el panorama, queda clar que res serà fàcil però després de 7 anys d’oposició, la campanya viscuda i els discursos escoltats aquests dies, penso també que queda clar que tenim president, que té molt clar on som i on hem d’anar, i que és capaç de pensar com a president de Catalunya i no només com a dirigent de CiU, cosa que no ha passat els darrers 4 anys. Esperem que la responsabilitat que van demostrar els ciutadans els 28 de novembre donant amb el seu vot una majoria forta, un missatge clar, i anant més a votar del que hi havien anat el 2006, esperem que aquesta responsabilitat, dic, s’encomani a les forces polítiques catalanes. Estem en una situació prou complicada per evitar jocs de politiqueria de curta volada i com molt bé va dir el president, tots hem de remar en la mateixa direcció. Ja n’anirem parlant.

Bon Nadal, i que l’estel d’Orient ens il•lumini a tots.

Gràcies!!!!

2010-11-29T01:34:00.000+01:00

Aquesta vegada sí, CiU governarà Catalunya i Artur Mas serà el president. Cal administrar la victòria sense sectarisme ni ànims de revenja, però sempre tenint present qui som i d'on venim. Com a diputat electe us dic gràcies a tots i a totes pel vostre suport i em comprometo a fer els impossibles per estar a l'alçada del que se'ns ha demanat. Visca Catalunya i visca l'Empordà!

Tu decideixes: o Mas o Montilla, no hi ha més opcions

2010-11-26T10:04:00.001+01:00

S’acosta l’hora de la veritat. Estem ja a només 48 hores de la jornada electoral, de les eleccions, penso, més importants d’ençà la recuperació de l’autogovern l’any 1980. Demà passat sabrem si continua el tripartit amb Montilla al capdavant o si, al contrari, Catalunya valida un canvi de rumb liderat per en Mas. Si alguna cosa ha quedat clara en aquesta campanya i la seva massa llarga precampanya és que el país no necessita només un canvi de govern, canviar noms i cares, sinó un canvi de maneres de fer. La CiU d’Artur Mas ha fet una campanya en positiu, presentant propostes i no caient en cap moment en la provocació d’aquest obscè tots contra un en que ha derivat la campanya, en que el govern ha semblat oposició i l’oposició govern. Era el que exigia la gent, menys insults i discussions entre partits i més propostes per ajudar a sortir de la crisi. Aquesta ha estat l’obsessió de CiU, explicar quines han de ser les prioritats d’un nou govern i la necessitat d’un govern que tingui les mans lliures per aplicar les mesures que cal aplicar. Per això cal una majoria àmplia, el més àmplia possible, per evitar passar d’un tripartit liderat pel PSC a un bipartit liderat per CiU. No és el moment de repetir invents, és el moment de tenir un govern fort, amb un lideratge sòlid, que faci el que cal fer i ajudi al país a recuperar la seva autoestima. Més enllà dels indicadors econòmics, Catalunya, la seva gent, pateix una crisi de confiança, fins i tot d’autoestima, m’atreviria a dir. L’emprenedor, que és qui hauria d’estirar el país, està desencisat perquè s’ha trobat sol, sense un govern al costat que li donés un cop de mà. L’esquerra d’aquest país ha estat incapaç d’entendre que per repartir la riquesa primer s’ha de crear, que a la vaca no se la pot munyir i prou, que també se l’ha d’alimentar.

En temps de crisi, de desconcert, és quan calen els lideratges polítics i aquí no n’hem tingut. Hem tingut un govern tripartit més preocupat en els seus equilibris interns que en el país i prova d’això és que els seus principals avaladors, Montilla i Puigcercós, en reneguen públicament. El tripartit ha estat una experiència negativa pel país i el país no es pot permetre una tercera part d’aquest desgavell, estan en joc massa coses. Catalunya ha d’afrontar la forta crisi però també ha de posar mesures per acabar amb aquest fracàs escolar del 31%, que dobla la mitjana europea i que és com una espasa de Damocles sobre el seu futur, igual que el divorci actual entre escola i empresa. I paral•lelament, haurà d’afrontar les relacions amb Espanya després d’una sentencia del Tribunal Constitucional que, recordem-ho, ens diu que en l’actual marc jurídic Catalunya no pot anar més enllà, no pot augmentar el seu autogovern. El pacte fiscal serà un element fonamental per decidir finalment quin serà el camí que haurem de seguir els catalans perquè l’asfixia econòmica que suposa que un 10% del nostre PIB se’n vagi cap a Madrid no es pot continuar aguantant. En cap altre estat federal europeu passa una cosa similar ni per aproximació. Les regions i les nacions sense estat són totes solidaries amb el conjunt però mai poden ser expoliades. Això afecta la nostra competitivitat, les nostres possibilitats de futur i així és impossible avançar.

Per tant, diumenge cal que la ciutadania s’aboqui a les urnes, Cal anar a votar, es voti el que es voti, però ara no val quedar-se a casa i dir que ja s’ho faran. I tant que s’ho faran, i si hi ha una participació baixa, si la gent que entén que cal canviar les coses es queda a casa, és molt possible que s’ho facin els mateixos que s’ho fan ara. Perquè tinguem clar que per molta abstenció que hi hagi el 28, el 29 hi haurà govern. La democràcia ens dóna una eina única per decidir el futur, que és el vot, i per responsabilitat s’ha d’utilitzar. La situació del país no penso que estigui en aquests moment com per dimitir de les nostres funcions de ciutadania i quedar-nos a casa. Diumenge triem continuar com estem amb en Montilla i companyia o un canvi amb un govern seriós liderat per en Mas. Que cadascú decideixi, però decideixi exercint el seu dret a vot, el seu deure com a ciutadà.

PSC, ERC i ICV són govern encara que en campanya s'avergonyeixin de la seva obra

2010-11-19T21:50:00.005+01:00

Quan passem per l’equador de la campanya penso que hi ha alguns punts a destacar. El més xocant, que sembla que el govern sigui l’oposició. Quedes força al•lucinat quan escoltes els missatges dels membres del tripartit, sigui en un debat o en un acte electoral, criticant CiU en comptes d’explicar el que han fet al govern els darrers 4 o 7 anys. Hi ha moments en que sembla que cap dels tres, ni PSC, ni ERC, ni IC, hagi governat i sigui en Mas qui ha estat el president. Que reneguin ara del tripartit és la prova palpable de la trista feina que han fet. Ara bé, ull!, PSC i ERC en reneguen però si el dia 28 sumen, tindrem tripartit 3a part, que ningú no en dubti. Podem veure moltes amnèsies el dia 29 al matí, esperem però que no passi i toquem fusta perquè el país no està per aguantar més aventures. Ni per pagar-les, tampoc.

Enmig d’aquest surrealisme polític destaca una figura entre totes, la de José Montilla, reclòs a l’àrea metropolitana de Barcelona. Mai un president en exercici s’havia posat a la boca tantes vegades el líder de l’oposició com està fent ell aquests dies. De fet, la seva campanya és pròpia d’un líder de l’oposició, de d’un president. Fins i tot abans d’ahir l’escoltàvem dir que el seu primer gest com a president seria convocar un pacte contra la crisi i per a l’ocupació. Molt bona idea! Llàstima que faci quatre que és president, i llàstima també que la crisi jo diria que ja fa un cert temps que la tenim instal•lada a casa nostra. Ara ens despertem? Com es pot ser tan patètic?

Montilla però, ha fet encara una altra cosa que no està a l’alçada del càrrec que ocupa, jugar amb la por, aixecar el vot de la por. Primer van ser els jubilats: ull! Compte! Que la dreta traurà prestacions, que hi ha una agenda oculta... Ho diu el mateix que va donar suport a la congelació de les pensions. Ara han estat els aturats: ull amb la dreta! compte! Que es preparin, que perillen les prestacions... Com es pot ser tan cínic, deixar les xifres d’aturats als nivells que les deixa el tripartit i encara tenir la pocavergonya de dir-los “compte que ve la dreta”? El que ha de preocupar als aturats és que continuïn governant els mateixos que no han fet res per intentar evitar que perdessin el seu lloc de treball. Molt trist tot plegat.

Una vegada més, alguns partits i alguns líders no estan a l’alçada del que demana, del que exigeix, la ciutadania. No és el moment de baralles inútils, ni de vídeos estúpids o jocs inqualificables sinó que és l’hora de les propostes en positiu, d’optar per un govern que torni a generar confiança i permeti al país recuperar també la confiança en ell mateix. M’apunto a la frase de l’Artur Mas: a cada insult, una proposta! És la millor manera que la gent vegi que, en política, no tots som iguals.

Hem de plantar cara a l'atac contra el català

2010-11-12T12:29:00.002+01:00

La sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut va ser el tro i ara ha començat la pedregada. L’anul•lació encara que sigui cautelar dels preceptes dels reglaments d’ús del català de l’ajuntament de Barcelona i la diputació de Lleida són d’una gravetat extrema. De fet, de confirmar-se via sentència suposen el cop més dur al reconeixement oficial de la nostra llengua des de la fi del franquisme i dóna més arguments als que entenen que la coexistència amb Espanya és ja impossible. El moll de l’ós de la cultura catalana, del nostre ser com a poble, és la llengua. És el nostre principal signe d’identitat i és el que posa més nerviós a l’integrisme espanyol, que intenta eliminar-lo des de 1714 (per no dir abans) sense èxit. Des de la mort del dictador, passant per la transició i fins arribar al dia d’avui, a Catalunya no hi ha cap conflicte lingüístic. N’hi ha que volen fer veure que hi és, fins i tot intenten provocar-lo de forma artificial però no se n’han sortit mai. Tota la normativa lingüística catalana dictada pel Parlament de Catalunya d’ençà el 1980 ha estat recorreguda al Constitucional, que sempre l’havia avalada. La immersió a les escoles n’és l’exemple principal. Ara però es donen els primers passos per començar a canviar la cosa en aquesta ofensiva político-judicial de l’espanyolisme més radical i tronat, un espanyolisme de filosofia balcànica que té com a únic objectiu l’assimilació de tot fet cultural diferent dins l’estat. S’agafa la sentència de l’Estatut i es fa servir de coartada per una relectura interessada de tota la normativa vigent en el tema de la llengua amb l’únic objectiu de liquidar el concepte del català com a llengua pròpia del país i, de passada, la convivència lingüística. O sinó, què es busca intentant crear una doble línea escolar, classes de catalanoparlants separades de classes de castellanoparlants, que es busca sinó en trencament de la convivència? No serveix de res que l’actual sistema garanteixi de forma empírica que el nano surti de l’escola amb perfecte coneixement d’ambdues llengües oficials a Catalunya, és igual, no entra en el cervell de cap defensor de l’Espanya talibana que la llengua vehicular de l’ensenyament pugui ser una que no sigui el castellà. És igual quins siguin els resultats i és igual la realitat, el nacionalisme espanyol ha estat sempre de baioneta, no de lletres. I tampoc no és cap casualitat que tot plegat passi ara, quan la gent té altres preocupacions al cap com les derivades de la crisi econòmica i l’atur.

Què hem de fer des de Catalunya? Plantar cara, les institucions però també els ciutadans. Si no fóssim capaços de plantar cara a aquesta ofensiva judicial, motivada en la majoria de casos pel PP i entitats feixistes i amb molts silencis còmplices del PSOE, estaríem morts com a país. Catalunya ha sobreviscut com a cultura a dictadures sagnants i a tots els intents colonitzadors espanyols que ha sofert, que no han estat pocs, i ara no pot ser diferent. L’atac a la llengua, en el fons, ha estat històricament un element aglutinador a casa nostra perquè la defensa del català ha unit dretes i esquerres, nacionalistes i no nacionalistes. Aquest avís judicial cap a l’ús normal del català que hem viscut aquests dies i que s’anirà repetint en el temps ens ha de fer estar més alerta que mai i ens ha de fer tenir clar que la relació amb Espanya ha de canviar, que després de 32 anys de Constitució no podem encara estar parlant del que parlem i, molt menys, fer passos enrera com els crancs. És penós.

Diu sovint l’alcalde de Figueres, en Santi Vila, que corren mals temps pels moderats en aquest país i té tota la raó. Els defensors de la convivència amb Espanya, de que Catalunya pot ser plena com a nació dins una Espanya plurinacional, ens hem quedant sense arguments. Parlar avui d’Espanya plurinacional sona a acudit de mal gust, a quimera que fins i tot ha desaparegut de l’imaginari. Els separadors estant anant més enllà que els separatistes. Cal replantejar les regles del joc, l’encaix de Catalunya, si és que aquest encaix encara és possible. Jo en tinc els meus dubtes quan està passant el que està passant una trentena d’anys després d’aprovar-se la Constitució i l’Estatut de Sau, però també penso que malgrat tot s’ha d’intentar, que per nosaltres no ha de quedar. Permeteu-me però que expressi el meu profund pessimisme sobre el resultat final de tot plegat. Dir això però, aquí hem d’anar units, Catalunya ha d’anar unida, la unió és la nostra principal força juntament amb la raó. No hem de tolerar ni un pas enrera perquè quan n’acceptem tan sols un, serà el principi de la fi. Ens podem permetre ser pessimistes però no ens podem permetre deixar de ser ferms, de plantar cara per defensar una cultura i un país que és el nostre.

Comença el canvi!!!

2010-11-12T00:48:00.001+01:00

Ja hem enganxat el primer cartell de campanya al Baix Empordà! A la comarca, el canvi per a una Catalunya millor s'ha iniciat a la Bisbal. Queden per endavant 15 dies per explicar a la gent tot el que ens juguem en aquestes eleccions i la necessitat que Catalunya tingui un govern fort per afrontar els reptes plantejats. El 28-N no val quedar-se a casa (fora que s'estigui content i satisfet amb la situació que vivim, és clar) perquè algú gestionarà el 29-N i els quatre anys següents.

No val quedar-se a casa si vols un canvi

2010-11-11T11:02:00.001+01:00

D'aquí a una hora comença la campanya. Important per a CiU però sobretot per al país. El 28-N no val quedar-se a casa, cal mullar-se si hom considera que la situació és dolenta i cal un canvi. El canvi no el porta ni l'abstenció ni el vot en blanc, el porta el compromís. Algú gestionarà el nostre govern a partir del 29 i serà en Mas o en Montilla, la resta és filosofia molt respectable. Per tant, tu tries.

Uns mals pressupostos que no ajudaran a sortir de la crisi

2010-10-22T13:26:00.002+02:00

Aquesta setmana hem vist com tirava endavant la tramitació dels pressupostos generals de l’Estat gràcies a bascos i canaris. Curiosament, el PNB ha salvat Zapatero qui ha condemnat al país amb uns pressupostos dolents i el manteniment d’unes polítiques econòmiques que ens allunyen de la sortida de la crisi. Els bascos han practicat pura i dura la política del peix al cove que tant s’ha criticat a CiU en el passat, això sí, sense cap mena de “sentit d’estat” però es veu que això només es demana als catalans als bascos és igual. Sigui com sigui, la realitat és que tira endavant un projecte de pressupost que no serviran per recuperar l’activitat econòmica ni crear llocs de treball, quan hauria de ser la prioritat. En comptes d’aprimar l’estructura política de l’administració, es retalla la inversió. Com es pot reactivar l’economia d’un país si la despesa en infraestructures es redueix un 40%? Les inversions més eficients i més necessàries per a la competitivitat, sigui el corredor del Mediterrani o sigui en investigació, caldria no només no aturar-les sinó fins i tot accelerar-les.

Però l’obsessió del govern socialista per la reducció del dèficit, que és important, no pot oblidar-se de l’atur, el tancament d’empreses, la morositat i el desànim que tot plegat provoca. Ni tampoc el dèficit, mentre hi hagi altres polítiques per fer, pot ser excusa per retallar drets socials com les pensions. No es poden congelar les pensions, és un error greu que afecta un dels col•lectius més vulnerables de la societat. Ni tampoc es pot reduir dèficit a costa de deixar de fer polítiques per crear ocupació. Com poden aprovar-se uns pressupostos que només preveuen crear 43.000 llocs de treball en un any quan arrosseguem 4milions i mig d’aturats, el percentatge més alt de la Unió Europea? Una empresa que dona feina a una persona que està a l’atur és evident que treu una càrrega a l’estat, que deixa de pagar la prestació a aquesta persona. Doncs no seria lògic bonificar d’alguna manera aquest fet, amb una subvenció directa i amb bonificacions a les cotitzacions? O, un altre exemple, perquè no es pot capitalitzar el 80% de la prestació a la qual es té dret si un aturat vol muntar el seu negoci i autoocupar-se? És millor tenir la persona dos anys asseguda en un sofà o visquent de l’economia submergida? Pot a dia d’avui un govern responsable rebutjar mesures com aquestes quan estem al 20% d’atur? Costa d’entendre perquè no s’és més valent en aquest terreny.

I si a nivell global, el trist panorama és aquest, pel que fa a Catalunya tornem a veure com se’ns rifen mentre el PSC xiula i mira enlaire. Resulta, per variar, que els pressupostos només preveuen un 15,2% d’inversions a Catalunya quan n’hauria de venir el 18,59% del total. Si a aquesta per al 2011 li sumem que el 2010, enguany, l’estat deixarà d’executar a casa nostra el 26,5% de la inversió pressupostada, la disbauxa és complerta. Donat que les sumes són fàcils de fer ens trobem que que l’estat deu a Catalunya gràcies als incompliments reiterats de la ja famosa disposició addicional tercera de l’Estatut entre el 2007 i el 2010 la xifra (agafeu-vos a la cadira), la xifra de 2.755,4 milions d’euros. Però per acabar-ho d’arreglar, dels diners previstos per l’estat d’inversió (que ja hem vist que no són els que toquen) doncs d’aquests, des del 2005 cap aquí s’han deixat d’invertir 3.124 milions d’euros. O sigui, que cada 5 anys l’estat s’estalvia un any d’inversió, que aviat és dit. Per si les xifres no són prou escandaloses i no indignen prou, afegirem que els pressupostos, per exemple, sí que preveuen complir estrictament amb el que toca a Andalusia, per exemple, o donaran a Castella i Lleó el doble d’inversió de la que li pertocaria. Això sí, els insolidaris continuarem sent nosaltres, més faltaria.

Si amb la que està caient, encara queda algú a part de Montilla que considera que no ens hem de seure amb Espanya i dir, senyors, fins aquí hem arribat: o girem això com un mitjó de forma immediata o ja us ho fareu, si encara queda algú que pensa que el que passa és normal, que s’ho faci mirar.

La desafecció no afecta només la política

2010-10-15T13:30:00.000+02:00

Aquests dies d’intensificació de trobades i xerrades amb col•lectius d’arreu del territori per copsar quins són els seus neguits i propostes davant les eleccions del mes vinent, hi ha temes que apareixen sempre: crisi econòmica, atur, immigració... Un d’aquests temes reiteratius és també el descrèdit de la política i dels polítics. És evident que existeix, que hi ha aquest descrèdit, però penso que també hi ha en tot plegat un pòsit de tòpic. O és que no estan desacreditats els sindicats, per exemple? O els empresaris? I la Justícia? I etc, etc? Hi ha desencís i passotisme de la gent vers la política, cert, però que no hi ha també desencís de bona part de la gent cap a tot allò que reclami participació en afers col•lectius, des d’una associació de comerciants a una associació escolar de pares i mares. Per tant, el desencís és molt més profund i difícil d’acotar a una activitat, mereix molta més reflexió el fet de que la gran majoria de la gent va de la feina a casa sense plantejar-se la participació altruista en tasques comunitàries. Ni les oenegés han escapat d’aquesta realitat. La gent no participa en res i els ajuntaments en som testimonis quan obrim processos participatius a qualsevol nivell, sigui per confecció dels pressupostos municipals sigui per establir plans de futur urbanístic o econòmic del municipi.

Per tant, podem parlar de la desafecció política i com intentar-la disminuir però aclarint primer en quin punt ens trobem, quina és la realitat que vivim. És evident que la llei electoral ha d’ajudar a incrementar la participació. Per exemple, a les eleccions municipals s’ha d’anar d’una vegada cap a les llistes obertes. Aquestes llistes només poden funcionar a les municipals o en unes parlamentàries amb circumscripcions més petites perquè si l’elector no té uns mínims coneixements sobre els candidats, acaba votant al partit. El Senat ens demostra que en circumscripcions grans, de centenars de milers de persones, la gent acaba votant el partit perquè no coneix cap dels candidats. Fins ara, aquests candidats anaven per ordre alfabètic i aquest era també l’ordre final de quin era més votat i quin menys. Aquesta setmana el Congrés han canviat aquesta norma i no caldrà l’ordre alfabètic. És de sentit comú.

Permeteu-me que insisteixi en el tema de la circumscripció que ha de ser molt important a la futura llei electoral catalana. Reduir el tamany de la circumscripció per facilitar l’existència del diputat o diputats de comarca i de districte és bàsic perquè és bàsic garantir un major contacte diputat-elector. Com és bàsic que en el teu poble siguis tu qui decideixi qui va o no a l’ajuntament i no qui digui el partit amb una llista tancada. Dit això, tampoc no podem obviar la necessitat de desterrar i castigar amb duresa la corrupció a tots nivells després de deixar clar també que és una pràctica absolutament minoritària per molt escandalosos que puguin ser alguns dels casos que es coneixen. I a dia d’avui, també cal donar imatge d’austeritat, austeritat en la gestió dels fons públics i austeritat també en els sous i serveis que es reben per exercir els càrrecs. Els cotxes oficials tunejats, els despatxos decorats llençant diners i els salaris estratosfèrics han de quedar definitivament desterrats. Sumant tot el que hem exposat crec que seria un bon inici per la feina que cal fer a curt i a mig termini i que s’ha de començar a fer ja.

Montilla espanta els avis de Catalunya

2010-10-08T09:57:00.001+02:00

No és cap novetat el poc respecte institucional que té José Montilla vers el càrrec que ocupa, el de president de la Generalitat. Qui no se n’ha estat d’utilitzar els discursos més importants de l’any, com el de la Diada o de Cap d’Any per escombrar cap a casa i criticar de forma partidista altres formacions no ha d’estranyar que ahir fes el que va fer: aprofitar el congrés de la gent gran de Catalunya per dir que les retallades de l’administració de la Generalitat que demanen des de CiU suposarà retallar els serveis d’atenció a les persones grans. O sigui, en un acte institucional fa un discurs de partit de campanya, per intentar espantar els avis davant un canvi de govern. La cara del personatge sembla no tenir límits, la veritat, i supera tot el desvergonyiment possible. Ja només ens quedava veure el president de Catalunya espantant els avis, un dels sectors més vulnerables de la societat. Amb aquest panorama, qui es pot sorprendre de les situacions mafioses descobertes al districte de Ciutat Vella a Barcelona?

Montilla sap perfectament que Artur Mas no ha parlat mai de retallar estat del benestar, només ha parlat de retallar enxufats del tripartit a la mamella de l’administració pública, és a dir, cal una retallada substancials dels 247 als càrrecs i 303 eventuals que hi ha en aquests moments a l’administració, que no cobren mil euros precisament. I cal també estudiar molt i molt a fons el creixement de les empreses públiques de la Generalitat, en que es pot contractar sense les rigideses de l’administració i fer fixes els contractats amb molta més facilitat. Només recordar que a a l’Incasòl hi havia 341 persones el 2003 i 494 el 2010; a GISA 102 persones el 2003 i 244 el 2010; i la més espectacular Forestal Catalana: 87 persones el 2003 i 321 el 2010.

Si volia explicar coses el president de la Generalitat a la gent gran del país, els podia haver explicat per exemple, perquè el seu govern va destina a polítiques socials el 2009 un 4% menys del que destinava CiU el 2003. El 2003, un 55,5 del pressupost de la Generalitat eren polítiques socials i en canvi el 2009 només ho va ser el 51,6%. Aquí veiem la realitat de la que ha volgut ser la gran bandera del tripartit. També podia explicar Montilla com és que el desplegament de la llei de dependència ha estat un autèntic desastre i a dia 1 de setembre passat encara hi havia 88.821 sol•licituds d’ajut pendents de tramitar. Que expliqui també com veu que 18.000 catalanes i catalans hagin mort durant el temps de tramitació dels ajuts, que expliqui aquesta vergonya del seu govern. I que els expliqui que el finançament d’aquesta llei havia de ser del 50% estat i del 50% Generalitat però la realitat és que de cada euro Catalunya hi aporta el 75% i Madrid només el 25%.

Una altra part del seu discurs hauria d’haver explicat perquè de les 10.000 places de residències geriàtriques promeses pel tripartit entre el període 2006-2010 només se n’han creat 6.800 o perquè els complements de pensió per a les persones vídues ha augmentat la quantitat de, atenció!!, 7 euros entre 2006 i 2010. Finalment, hagués estat bé un repàs del president a les llistes d’espera sanitàries i que expliqués perquè, per exemple, mentre a Espanya per una operació de catarates s’espera de mitjana 61 dies a Catalunya se n’han d’esperar 98, perquè mentre a Espanya per una pròtesi de maluc a Espanya s’espera de mitjana 90 dies a Catalunya se n’han d’esperar 100 o perquè mentre a Espanya per fer una artroscòpia s’espera de mitjana 72 dies a Catalunya se n’han d’esperar 91. Segur que la gent gran els hauria agradat escoltar aquestes respostes del seu president sobre els temes que els afecten en comptes d’un míting de partit.

Però no patiu que durant aquest mes i mig llarg veurem coses tant o més grosses. El tripartit no coneix la vergonya i alguns dels seus membres, com el mateix president Montilla, no han entès mai que el seu càrrec institucional representa a tothom, a la totalitat de les catalanes i catalans, i no només a qui els vota. Tot plegat molt lamentable però és el que hi ha.

Els okupes d'Interior

2010-10-01T09:50:00.001+02:00

Si algú creu que la imatge que va donar el país durant el dia de vaga general és la d’un estat desenvolupat del segle XXI, s’hauria de fer mirar. És cert que es va anar creant un ambient estrany de feia dies, amb una inèdita complicitat entre govern i sindicats, com si fos una cosa tolerada per uns i d’apreta però no ofeguis pels altres. A dia d’avui sembla clar que la vaga no va triomfar ni de bon tros, un fet que no vol dir que la gent aprovi ni de bon tros la gestió del govern, ni en matèria laboral ni en matèria econòmica en general. Hi ha molta més gent descontenta i fins i tot cabrejada de la que va fer vaga. Per saber això, que hi ha cabreig generalitzat no cal fer vaga en meitat de la tempesta, fer perdre hores de treball a les empreses que prou tocades estan ni diners a unes nòmines dels treballadors que s’han arronsat al llarg dels mesos. Ho sabem tots. De fet, els mateixos sindicats han aguantat tot el que han pogut abans de fer aquesta vaga perquè els sindicats en aquest país tenen una vessant partidista que no amaguen i que permet als governs anomenats d’esquerres tenir més màniga ample que amb els de dretes. O algú es pensa que amb el PP a la Moncloa els sindicats haguessin esperat al 29 de setembre per fer una vaga general?

Dit això, passem a valorar incidents. L’extrema esquerra, ara anomenada antisistema de forma interessada per obviar el terme esquerra, va tornar a fer de les seves als carrers de Barcelona. Va ser a Barcelona, no a Girona, a Tarragona, a Lleida o a Madrid o València: a Barcelona. Per què? Doncs perquè aquí hi hagut el caldo de cultiu i la tolerància per part de les administracions, especialment la municipal. De fet, els okupes sempre han estat defensats per partits com Iniciativa. Només recordar com la parella del conseller saura i llavors tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Imma Mayol, assegurava textualment que ella també era antisistema. Tot un exemple a seguir que, evidentment, ha estat seguit. També la justícia ha estat cega, sorda i muda davant l’ocupació il•legal d’immobles i tant jutges com fiscals poden fer força més del que han vingut fent, en aquest cas i en molts d’altres. Aquesta tolerància ha comportat que okupes de tot Europa vinguin a Barcelona a demostrar les seves actituds per a la kale borroka o la guerrilla urbana. Si aquí hi ajuntem que els responsables catalans de l’ordre, la conselleria d’Interior, està no només en mans d’Iniciativa sinó d’un grapat d’ineptes començant pel de dalt de tot, doncs ja tenim l’auca al complert. Bé, al complert no perquè el número dos de la conselleria el tenim a Girona de manifestació mentre al centre de Barcelona és escenari d’una batalla campal. Aquí teniu el gran alliçonador, el gran crític amb la feina dels anteriors governants, la veu de la saviesa, deixant el departament per fer-se la foto a la mani de Girona, on encapçalarà la llista d’Iniciativa. I tant tranquil, tu, que quan la ineptitud prové de l’esquerra no té cap importància. I enmig de tot el festival, un silenci clama al cel, el del desaparegut president Montilla que encara deu estar de vaga des de dimecres. Ell que presumeix de gestió i seriositat ja veiem el govern que té i ja veiem el que fa a l’hora de destituir els que no estan a l’alçada: escaquejar-se i callar.

És evident també que els aldarulls de l’extrema esquerra no té res a veure amb els sindicats convocants de la vaga, però també és cert que les impactants imatges ofertes pels antisistema han servit també perquè no sortissin a primera pàgina les ofertes pels piquets. Uns piquets que han estat també un focus de violència i que és una figura neanderthalina que hauria de ser revisada a fons legislativament, bàsicament per fer-la desaparèixer. Que a més se’ls titlli d’informatius té la seva gràcia, com si algú no sabés que el 29 hi havia vaga, i penso que haurien de ser anomenats intimidatius. I, en tot cas, la informació es pot donar abans de la vaga i no el mateix dia. Mentre no es respecti el dret de la gent a treballar si vol, no hi ha vaga que pugui ser considerada un èxit. I aquesta, ni amb piquets.

Reduir l'administració ja!

2010-09-24T09:48:00.000+02:00

Artur Mas ha posat aquesta setmana sobre la taula l’imprescindible debat sobre la dimensió que ha de tenir l’administració de la Generalitat. Va concretar una reducció del voltant del 25% per tot el que són càrrecs a dit i estructura inflada, res a veure per tant amb el que han intentat vendre els socialistes. Ni es parla d’acomiadar 55.ooo persones com va dir el pobre Iceta, que ja no sap què ha de dir, ni perilla l’estat de benestar. Quines bestieses! El que s’està parlant per exemple, és de reduir assessors. Tenim el govern que més informes ha encarregat de la història a empreses privades i tenim també el govern, inexplicablement, que més assessors té 303, quan en el darrer mandat de CiU eren 227 els integrants del personal eventual d’assessorament i confiança en tota la Generalitat.

S’està parlant també de reduir empreses i tinglados muntats pels diferents departaments en paral•lel a l’administració i que han estat autèntics coladeros per dues coses; una, disfressar deute i, dues, contractar amics i militants del tripartit a dit, no en places d’assessorament, sinó en places laborals normals. Alguns exemples, amb dades del propi govern a la mà, a més fàcilment contrastables:

A l’Incasòl hi havia 341 persones el 2003; 494 el 2010
GISA: 102 persones el 2003; 244 el 2010
I la més espectacular Forestal Catalana: 87 el 2003; 321 el 2010

El que he dit, un coladero que ara, en veure les enquestes i pensar alguns que això s’acaba estan treballant a marxes forçades, en temps de crisi i mentre es rebaixa el sou als treballadors públics, per deixar tota aquesta penya ben col•locada i que ningú els pugui despatxar. Des del mes d’abril s’han publicat 292 convocatòries de comandament singulars o de lliure designació i s’han fet 607 nomenaments.

No està mai de més recordar que en aquests moments, la Generalitat de forma directa o a través d’empreses seves està pagant 226.000 nòmines quan fa només 7 anys enrera, en l’últim govern de CiU en pagava 140.000. És a dir, el tripartit ha creat 86.000 funcionaris, més de 12.000 per any. L’excusa que donen és les tres M, mestres mossos i metges però això és una gran mentida. No només han augment un 29% els col•lectius que no són ni mestres ni mossos ni metges sinó que l’increment del sector públic empresarial, o sigui, les empreses creades per la Generalitat ha estat desmesurat: el 318%, que aviat és dit.

La cosa s’agreuja de forma notable quan aquestes dades s’acompanyen d’una política d’amiguisme per incorporar amics i militants a places de nova creació, amb la qual cosa a efectes reals el Govern tripartit s’ha carregat el principi de transparència del qual tan presumeix. Aquesta contractació de personal per empreses es fa habitualment sense complir les normes: no hi ha convocatòria pública, fan contractes laborals indefinits, transformen contractes laborals d’alta direcció en laborals indefinits per assegurar la reserva de plaça i l’increment de retribucions, etc. Tot un festival.

Per tant, cal una racionalització de l’estructura creada pel tripartit perquè és inasumible. Una racionalització que ha de servir també per fer una administració més àgil, més moderna i adaptada a les circumstàncies que ens toca viure. Hem de ser capaços de treure burocràcia del nostre dia a dia, que fer qualsevol gestió no sigui un viacrucis ni que obrir una empresa o un negoci no sigui una aventura. L’administració ha d’estar ara més que mai al costat del ciutadà i facilitar-li les coses, sigui per avaluar una dependència o sigui per donar suport als emprenedors. El contrari, senzillament, ja no serveix per res.

Montilla torna maltractar Maragall

2010-09-14T17:46:00.000+02:00

No m'agrada que es diguin les coses a mitges i en el tema de les declaracions del president Maragall s'ha fet. Per què Montilla no parla clar i té la valentia de dir el mateix que va dir però de forma que tothom ho pogués entendre: ni més ni menys que CDC s'havia aprofitat d'un malalt i que les declaracions Maragall les havia fet perquè no sap el que es diu. Això és el que volia dir. La cara dura del cap del PSC no té límits, per si algú encara no ho sabia. Quan interessa o diu el que volen escoltar, endavant Maragall, però ara que els hi xiulen les orelles resulta que no es apte per parlar.

A Maragall no el va fer fora de la Generalitat a mig mandat l'alzeimer, el va fer fora l'aparell del seu propi partit amb Montilla al capdavant. Per això es va donar de baixa del partit la seva dona primer i després ell. Els dirigents del PSC es van comportar com a miserables i la venjança acostuma a ser un plat que es menja fred. No han d'estranyar ara les declaracions de Maragall. A banda de ser el que pensa la majoria de catalans (es pot mirar l'enquesta que es vulgui) les seves declaracions es fan en el moment que couen a qui han de coure. Perque coure ho han fet i molt!!

Calia fer durar un altre mes aquest govern agònic?

2010-09-10T12:43:00.000+02:00

No tornarem a entrar en el surrealista debat sobre la data electoral, però penso que si Montilla per una vegada a la vida hagués fet de president de Catalunya en comptes de primer secretari del PSC hauria convocat eleccions per a l’octubre. La legislatura catalana està més que acabada -fins i tot ho repeteixen els seus socis d’ERC- i és pur sentit comú. Els país necessita quan abans millor un nou govern que afronti els reptes, des de la crisi econòmica fins a les derivacions de la sentència del TC. Tenim al davant un panorama gens alentador que Catalunya no té cap necessitat d’afrontar a precari més enllà de les necessitats electorals dels socialistes, nerviosos com mai. El viatge de Montilla a la Xina en va ser un exemple, bombo i platerets per a no res, almenys de moment, o no res de nou si es vol. De peix al cove, ni un, vaja.

El PSC vol deixar córrer temps tenint ben present la dita de que “pitjor no podem estar”, a veure si aquestes setmanes extra permeten, a ells o als socis, revifar-se i aconseguir fer realitat un tercer tripartit. Pobres de nosaltres! Veurem molta comèdia aquests dos mesos, no en tigueu cap dubte. No és casualitat que TV3 comenci a semblar el No-Do. Veurem intents patètics de resucitar l’estatut amb l’ajut del “govern amic” que no serviran per ares; veurem el gran estadista Montilla inaugurant tot el que es pugui inaugurar, estigui acabat o no; i també veurem moltes cartes als Reis, molta intoxicació i, si cal, molta guerra bruta, no en dubteu. La “crosta” socialista no marxarà fàcilment i farà servir totes les males arts que siguin possibles, hagin de fer ells la feina bruta o els lacais de torn. Ja hem vist el galdós paper d’ERC en la impresentable comissió del cas Palau. Ara bé, ja poden anar fent que la gent no és tonta i set anys de desgavells del tripartit no s’amaguen en dos mesos. Hem patit el pitjor govern de la història de Catalunya i ja n’hi ha prou, penso que és un clam.

Els moments que vivim, els difícils moments que afrontem, exigeixen lideratges forts i governs sòlids, i al nostre país no tenim avui ni una cosa ni l’altra. A més a més de la situació general, hem de combatre l’atac més important dels darrers trenta anys contra l’autogovern i ho fem amb una mà lligada a l’esquena per culpa de les servituds i el vassallatge vergonyós del PSC vers el PSOE. “José Luís, te queremos pero queremos más a Catalunya”, va dir Montilla a Zapatero en un acte públic, ho recordeu? Doncs ni una sola vegada els 25 diputats del PSC a Madrid han votat diferent del PSOE, ni una!, ni tan sols per defensar allò que el PSC havia votat al Parlament de Catalunya. S’han estimat més escopir a la cara als seus diputats d’aquí que fer quedar malament els seus caps d’allà. I per si la cosa no fos prou clara, retorna cap aquí el delegat del PSOE català, el ministre Corbacho, a vigilar que ningú es desmandi i controlar l’endemà del 28-N. Un ministre la gestió del qual és l’enveja d’Europa! Missatge clar: marca Castells i torna Corbacho, en clau catalanista ja està tot dit.

Sigui com sigui, mentre l’atur no para de créixer, les dades econòmiques estan totes en vermell i el desànim generalitzat regna entre els emprenedors, “gaudim” d’un govern agònic que aguanta només per por a les enquestes, només per la seva pròpia supervivència. Digne final per al tripartit, trist resultat per a Catalunya.

L'hora de la veritat

2010-07-09T11:10:00.000+02:00

Seria impensable en qualsevol altre país del nostre entorn en que fos possible que un tribunal caducat i descaradament partidista gosés retallar una llei fonamental refrendada pel poble. Em sembla que amb aquesta afirmació, queda clar en quina mena de debat ens trobem entorn a la sentència de l’estatut. Una xarlotada de sentència que canvia les regles del joc establertes l’any 1978 i refermades per la jurisprudència constitucional al llarg de més de 30 anys. Ara ens trobem en el moment de definir si cal resituar aquestes regles del joc o si, per contra, cal anar directament a un canvi de terreny de joc. Primer però, és fonamental una demostració clara de que amb la dignitat de Catalunya, amb la dignitat d’un poble, d’una nació, no s’hi juga. Per això és tant important una massiva manifestació demà a Barcelona, per enviar un missatge clar i entenedor a l’estat espanyol.

És una vergonya que durant tota la setmana el tema d’actualitat no hagi estat com fer un èxit la mobilització sinó si al Sr. Montilla li agrada o no el lema. És una vergonya també que el president de Catalunya no pugui assumir “Som una nació: nosaltres decidim”. És una vergonya però no és una sorpresa. Només cal recordar que el primer que va retallar l’estatut a Madrid va ser el llavors ministre d’Indústria recollint les esmenes rebutjades pel Parlament. Quan un predica el que no creu, tard o d’hora se li veu el plumero. És el que li passa a aquest personatge. Almenys la seva companya Chacón ha estat més sincera i farà el que bona part del PSC: no anar a la manifestació de dissabte. Que es pot esperar d’una gent que tornaria a votar Zapatero? I que es pot esperar d’un partit amb 25 diputats a Madrid i que amb la que està caient des de fa temps no ha votat ni una sola vegada diferent del PSOE per defensar els interessos de Catalunya? Què es pot esperar d’un partit que vota a favor de propostes al Parlament i després vota en contra de la mateixa proposta a Madrid? Qui pot confiar encara en el PSC dels Montilla, de Madre, Ferran, Chacón, Corbacho o Zaragoza?

Tornant a la sentència, segons quin sigui el seu redactat definitiu pot ser un autèntic cop d’estat antiautonòmic. Si ens regim pel tuf del que fins ara coneixem, la sentència suposa un punt final. Ho deia també Zapatero declarant solemnement tancat el desenvolupament autonòmic, fidel transmissor dels jutges sentenciadors del Constitucional, recordem que proposats pel PSOE, presidenta inclosa. S’han posat tanques i alambrades amb punxons al que fins ara era un camp obert, amb limitacions evidentment, però obert. La gràcia de la Constitució del 78 era la seva interpretabilitat per dir-ho d’alguna manera, les possibilitats interpretatives que oferia i que havia tingut una coherència al llarg dels anys. Per aquest motiu es va poder avançar en autogovern, contemplar la immersió lingüística, disposar de policia pròpia i tantes altres coses. Això s’ha acabat.

Després de 30 anys voltant, hem arribat al punt de sortida: l’Espanya única, única nació, única llengua, única cultura, única sobirania. La resta queda reduït a purs folclorismes. Dit d’una altra manera, la constatació de que una Espanya plurinacional ni és possible avui ni ho serà en el futur. Aquesta sentència és un punt i final, un “fins aquí hem arribat”. Aquesta és l’Espanya moderna i de futur que ens ofereixen PP i PSOE, còmplices de la sentència. Com encaixa aquí una Catalunya que no té com objectiu aquest estatut sinó que només el veu com un pas més? No crec que hi pugui encaixar. Ho diu algú que mai ha estat independentista però que, com molt altra gent, s’haurà de replantejar molts conceptes, i conceptes de gruix, de cares al futur immediat. No se’ns pot escopir a la cara, no se’ns pot humiliar i encara haver de donar les gràcies.

Catalunya és una nació i no hem de demanar permís a ningú per ser-ho, ni ningú ens ha de reconèixer en una sentència perquè no som una colònia encara que alguns s’ho pensin. Encarem una etapa d’incerteses, que tampoc és cap novetat, la història de Catalunya n’està farcida d’aquests moments. Cal un catalanisme unit en l’actuació (pensem que la nostra divisió els ha fet sempre forts a ells) però també –i serà difícil- en els objectius. Aquesta etapa que s’obre no permetrà ni tacticismes ni mitges tintes, serà de caixa o faixa i l’haurem d’afrontar sense complexes, sense cap ni un, menys encara tenint en compte que la caixa dels trons l’han oberta ells, no nosaltres.

Després de la nevada

2010-03-19T15:04:00.000+01:00

La nevada no justifica per extraordinària que hagi estat el que s’ha viscut. Ni menys encara tampoc el que s’ha escoltat. Com pot dir el secretari general d’Interior, Joan Boada, que no quedava gent tirada a les carreteres o als trens quan n’hi havia centenars? Com es poden donar dades falses de persones que no tenien llum? A qui s’ha volgut enganyar des del primer dia? Perquè la sensació que dona escoltant Boada i altres impresentables és que des de primera hora del dilluns de la nevada alguns es van obsessionar en intentar minimitzar el problema que es patia a les comarques de Girona aprofitant que a Barcelona havien passat fluix. I a veritat és que durant unes hores llargues ho van aconseguir, deixant encara més clar que allò que no passa a la capital sembla que no passi a Catalunya. No demanar més ajuda a l’exèrcit és un altre fet que dóna suport a aquesta teoria, penso que cada vegada més clara.

Hi ha dos temes a analitzar: el tema elèctric per un costat i la resposta del govern català per una altra. Comencem per la llum. El problema no ha estat que no arribés energia; el problema ha estat que les torres de subministrament van caure com si fossin de cotó fluix. Si alguna cosa demostra el xou, en tot cas, és la necessitat que les línies elèctriques siguin soterrades i no aèries en contra del parer d’Endesa i de la conselleria d’Economia de la Generalitat pel seu cost. Queda clar que el manteniment de torres i línies és inexistent, queda clar també que la informació a abonats i ajuntaments continua sense existir i queda clar que tot plegat passa per què l’administració ho permet. Perquè la inspecció de torres i línies correspon a la conselleria d’Economia, la d’Antoni Castells, totalment desaparegut. No ha dit ni piu ni ha visitat el territori.

Acaba semblant que les apagades de fa 3 anys a Barcelona no se n’hagi après res. I sembla també que a l’administració ja li va bé tenir Endesa i Red Eléctrica per desviar les garrotades que li corresponen. Anem ara per la Generalitat. Algú pot explicar com un ajuntament en aquest cas el de la Bisbal pot estar 12 hores incomunicat per telèfon fix i mòbil, sense poder ni tan sols accedir al 112 ni cap telèfon d’emergència i sense que ningú de la Generalitat digui res? Com pot ser que no es deixin circular camions per l’autopista però sí se’ls deixi circular per les comarcals? Per què no es talla la xarxa secundària abans de que quedi gent colgada? Per què els ajuntaments no tenen un telèfon permanent i directe amb els centres de comandament d’emergències de la Generalitat? I la pregunta final: per què cap dels incompetents, dels que han gestionat malament i han estat mentint des del primer dia escalfant encara més els ànim de la castigada gent ni ha dimitit ni se l’ha cessat? Què més s’ha de perpetrar des d’Interior perquè algú assumeixi la seva responsabilitat? Sort que la crisi ha fet reivindicar el paper dels ajuntaments, dels seus alcaldes i regidors, de l’administració més mal tractada i amb menys recursos. El desastre no ha estat total gràcies a ells, que sense mitjans han demostrat que la política municipal és la política en majúscules, que la proximitat és essencial a l’hora de resoldre els problemes de la gent.

Aquest és el país que tenim però no és el país que jo vull. Que la vergonya i la indignació no ens facin callar ni ens tornin passotes. L’exemple de la gent que ha fet molt més del que se li podia exigir, policies locals, serveis sanitaris, brigades municipals, empresaris i treballadors d’empreses d’excavació, ciutadans anònims que han acollit gent desconeguda a casa seva, tota aquesta gent i d’altra és la demostració que no tot està perdut, que aquest país no té per què conformar-se amb el que està patint a dia d’avui.

Gent emprenyada i amb raó

2010-02-09T17:04:00.003+01:00

Demà el Ple del Parlament decidirà si tramita o torna al Govern el projecte de llei de Parc Natural del Montgrí. Els darrers dies he pogut parlat amb moltes persones del territori, pagesos grans i petits, propietaris de terres, caçadors, empresaris del sector turístic i de lleure... La gent està emprenyada i té la sensació de que ningú els escolta i, el més important, que ningú valora la seva feina. Tenen la sensació (que jo crec que és una certesa) que per part dels urbanites del Tripartit no es valora el fet que si a dia d'avui queda alguna cosa per protegir en aquest futur parc és gràcies a la gent que hi viu i treballa durant generacions, persones que avui són tractades com agressors d'aquest territori.

Bon Nadal!

2009-12-24T14:22:00.002+01:00

Aquesta nit i demà viurem una de les Festes més maques de l'any, encara que ara sembli una moda queixar-se'n. Que l'esperit del Nadal, del naixement de Jesús i el missatge d'Amor que simbolitza, arribi a les nostres llars i als nostres cors. Bon Nadal!

La Policia de la Bisbal, bona feina feta

2009-12-19T22:50:00.000+01:00

Avui hem celebrat la diada de la Policia Local de la Bisbal i hem inaugurat també la seva nova seu. Ara tenen unes instal·lacions dignes on poder treballar bé i atendre els ciutadans en condicions. Com a regidor delegat he agrait l'esforç i implicació de la plantilla, que han estat reals. Fem més bé la feina i estem més a prop de la gent, i això es reflexa a les estadístiques. Un municipi del tamany del nostre no necessita un cos de vigilants que posi multes de trànsit (una feina que també cal fer!) sinó una policia integral a la qual el ciutadà es pugui dirigir davant qualsevol problemàtica. Sempre en coordinació amb la resta de cossos policials, especialment els Mossos malgrat les limitacions materials i, sobretot, de plantilla que pateixen. Bona feina en favor dels ciutadans.

Protegir el litoral sí, però així, no

2009-12-04T22:48:00.000+01:00

El projecte de reserva pesquera de les Illes Formigues fa setmanes que porta cua. Després de la manifestació de diumenge, abans d’ahir escoltàvem a l’alcaldessa de Palamós, Teresa Ferrés, com acusava als organitzadors de crear confusió. Si algú no pot aixecar el dit acusador és precisament ella que ha estat una de les principals causant de l’enrenou que s’ha generat per aquest tema. Recordem que el tema de la reserva es va portar gairebé en secret i sense donar cap mena d’informació al territori fins que ja tot estava cuinat i ben cuinat, tot un exemple de la manca de transparència política que tots diguem que volem foragitar, inclòs el partit de l’alcaldessa, el PSC. A l’hora de la veritat però, la realitat desmenteix les paraules buides.

No deixa de sobtar que des de Madrid ens hagin de protegir bona part de la Costa Brava amb el silenci de la Generalitat i sense escoltar fins ben avançat el procés als sectors afectats, a la majoria dels usuaris de l’espai a protegir. És cert que a dia d’avui no hi ha res en ferm, ni tan sols els usos, una part dels quals per cert és competència de la Generalitat atorgar-los o restringir-los. Fa poques setmanes, l’escandalós silenci del Govern català va acabar amb la intervenció del conseller d’agricultura al parlament a preguntes d’aquest servidor. Resum: falten estudis, entre ells el socioeconòmic que dóna cobertura a la protecció, i s’exigeix un consorci. Potser l’alcaldessa de Palamós té més informació que el conseller sobre els estudis que diu el govern de Catalunya que falten.

I tampoc he escoltat l’alcaldessa agafar la bandera per liderar la demanda d’un consorci d’administracions per gestionar la reserva, que si han fet ajuntaments com el de Palafrugell. Aquest tema és vital. Ningú s’oposa per principi a protegir si no ens carreguem el sector turístic, es poden compatibilitzar els usos tradicionals amb la protecció i es demostra que és positiu per al territori. No he escoltat a ningú oposar-se per principi. Una altra cosa és com protegim, com afectem sectors econòmics i també on es prenen les decisions. Per això ha de ser un consorci format pel món local, el govern català i el govern central qui ha de gestionar la futura reserva, amb la participació també del sector privat. Només així es pot garantir l’èxit del projecte. Aclarit això, no me’n puc estar de dir que té cert humor negre que la Generalitat demani un consorci per gestionar un espai natural quan fa pocs mesos el tripartit es va oposar al Parlament a que un consorci gestionés el futur parc natural del Montgrí. Busqueu la coherència i qui la trobi que ho digui.

Penso que tothom té dret a dir la seva i trobo molt positiu que la gent s’hagi agrupat en plataformes com el Fòrum Social del Litoral Gironí. En la varietat d’opinions hi ha el gust malgrat a alguns sembla que només donin dret d’associació i d’expressió als suposadament conservacionistes. Quan els autoanomenats ecologistes es manifesten, no hi ha cap problema; quan ho fan empresaris o propietaris sembla que emprenyi a alguns. O que els faci por. A mi no. Sóc del Baix Empordà, avui tenim alguna cosa a protegir sigui als aiguamolls de l’Empordà, al Montgrí, a les Gavarres, als arrossars de Pals o a on carai sigui és gràcies, primer de tot, a la gent del territori, als propietaris, masovers o llogaters que han viscut d’aquests terres i dels seus fruits durant generacions. Que no ho oblidi ningú, ni els d’aquí ni els d’allà.

Un agraïment

2009-11-16T20:04:00.004+01:00

Una enquesta a l'informatiu digital Bisbalactual m'ha triat com el regidor del govern bisbalenc que més feina ha fet el darrer any. Té la importància que té, però sempre és d'agraïr que es reconegui un esforç. Perquè l'esforç hi és. Compaginar Parlament i Ajuntament no té cap altre secret que dormir poc i treure hores al lleure i, sobretot, a la família. Segur que el meu fill s'estimaria més que hagués quedat més avall en el rànquing però segur que entendrà que quan hi ha un compromís amb la ciutadania adquirit voluntàriament, s'ha de complir. I és el que intento fer cada dia amb més o menys encert, això ja ho valorarà cada bisbalenc i cada bisbalenca.

No ens equivoquem: no són els càrrecs o els oficis els corruptes, són les persones

2009-11-06T21:30:00.001+01:00

Catalunya té 946 municipis, 946 ajuntaments. El de Santa Coloma de Gramanet n’és un, important, però només un. I té 946 alcaldes i 946 regidors d’urbanisme. Dic això perquè ja està bé que d’un cas se’n faci una generalitat, que de l’excepció se’n faci la norma comuna. No se’m mal interpreti, no vull treure importància al que ha passat a Santa Coloma, ni vull amagar el fàstic que em produiran els fets si es demostren certs (que encara no s’ha fet, no ho oblidem), però si al final ha passat el que es diu, no és el que passa normalment als ajuntaments catalans cada dia. I potser s’ha de dir més i insistir-hi.

Milers d’homes i dones perden cada dia hores del seu lleure o de la seva feina per dedicar-se al seu càrrec d’alcalde o de regidor, a la majoria de municipis del país sense cobrar un euro. No oblidem que 482 municipis de Catalunya tenen menys de mil habitants. D’aquests regidors no se’n parla mai. És més notícia, és millor, pel que sembla generalitzar a partir d’un mangant en comptes de fer-ho a partir de milers d’honestos. Potser ens ho hauríem de fer mirar tots plegats, també els que des de la política surten ara aïradament demanant canvis i fent-se l’harakiri en públic.

Penso, per exemple, en el president del Parlament, que després de l’exemple que va donar amb el seu Audi valdria més que ahir hagués callat. La llei electoral, Sr. Benach, impedirà que qui vulgui posar la mà a la caixa ho faci? M’ho expliqui perquè no ho entenc. Sincerament, no veig per enlloc el clamor popular per un canvi de la llei electoral per elegir els diputats al Parlament; més aviat la gent estaria contenta si pogués votar el seu alcalde o els regidors que vulgui d’una llista. O estaria contenta fins i tot veient que qui guanya unes eleccions en vot popular governés. A qui va votar vostè, Sr. Benach, com a president de Catalunya, a qui va guanyar o a qui va perdre en vot popular? Vostè creu que això no genera també desafecció?

De totes maneres, no es pot negar que la situació és més que greu. Però no ve d’ara, plou sobre mullat. Hi ha una manca general de credibilitat de les institucions públiques, Justícia inclosa, i que en el cas de la política s’accentua. És evident que calen canvis legislatius per dificultar casos de corrupció i també per castigar-los amb més duresa però -no cal enganyar-nos- per molta legislació i molt codi ètic que es vulgui fer, si quatre mangants volen delinquir, ho intentaran, hagin estat escollits en llistes obertes, amb les despeses de la campanya limitades i havent signat deu codis deontològics. No són els càrrecs o els oficis els corruptes, són les persones. I, malauradament, de xoriços sempre n’hi haurà, a la política, a les fundacions públiques i privades, a l’economia i a per tot. El que hem de procurar és que sigui més difícil que puguin xoriçar, que tinguin un càstig exemplar i que tothom tingui clar que són l’excepció, una minoria a eliminar de la vida política o social.

S’ha d’entendre la forta indignació de la gent, més encara en temps de dificultats per a una majoria de famílies, però no ens hem de carregar el sistema per culpa de quatre. Actuar, sí; mà dura, també; canvis per millorar, sempre; però de demagògia i populisme barat, gens. Obriríem un camí perillós que només pot portar-nos a una situació molt pitjor a la que patim ara. Per tant, cap fred, serenitat i, al mateix temps, contundència.

Vacances de Nadal? Sí, gràcies

2009-10-30T22:05:00.001+01:00

Amb els reptes que té plantejats el món de l’ensenyament a dia d’avui, i els problemes que pateix, hauríem de pensar que el Consell Escolar de Catalunya té molta feina. Doncs sembla que no, perquè té temps per perdre fent propostes com les de canviar el nom de les vacances de Setmana Santa i de Nadal. Proposen els nous noms de vacances de primavera i vacances d’hivern. Sortosament, i cal aplaudir-ho, el conseller Maragall ha rebutjat aquesta petició del Consell Escolar i cal aplaudir-lo. La cosa és tant ridícula que faria riure si no fos per la càrrega ideològica que amaga, que no té res d’innocent. Es tracta senzillament de carregar-se la nostra tradició cultural, les nostres arrels, sota l’excusa d’una laïcitat tan radical i extremista com mal entesa, per no dir estúpida.

Quan un vol ser més papista que el Papa (mai millor dit) sovint s’acaba passant de frenada. Aquí ha passat això. No hi ha cap país del nostre entorn, cap, ni la molt laica i republicana França, que hagi tingut una ocurrència similar. Ignorar que festes ben arrelades socialment han tingut un origen religiós malgrat avui formin més part de la cultura o la tradició popular que de la religiositat, és absurd. A més, per Nadal es fa vacances perquè és Nadal, no perquè sigui hivern. Potser els membres de la comissió del Consell Escolar de Catalunya proposant no celebren el Nadal i els seria igual que els seus fills fessin les vacances la segona quinzena de gener, però a la immensa majoria de catalanes i catalans no ens és igual. Som així d’estranys. Com els francesos quan parlen de les vacances de Noël, com els suecs quan ho fan de les Christmas Holidays, etc. Tot gent rara.

Em fa autèntic fàstic aquest interès constant en el temps per part d’alguns de voler canviar la nostra identitat sota l’excusa d’un suposat pensament políticament correcte i profundament, en realitat, anticatòlic. Es comença deixant de fer pessebres o cantar nadales a les escoles i s’acaba canviant el nom de les coses malgrat l’oposició de la majoria de la societat. És la manera perfecta per perdre la pròpia identitat i anar cap a no se sap on. Be, sí que se sap: cap al desastre com a país i com a societat. Tenim una cultura pròpia mil•lenària que beu de les fonts que beu. Això inclou des de la llengua fins a fer cagar el tió passant per la celebració del Nadal i per fer les festes de tota la vida. Si amaguem la nostra cultura, els nostres fets identificatius, identitaris, d’altres ens imposaran els seus, no falla. Ho podem comprovar de forma clara en el cas de Tots Sants. Els intents de treure la càrrega religiosa a la diada ha comportat la invasió dels Halloween, aquesta mena de carnaval macabre importat dels Estats Units, una invasió que cada any va a més.

Tampoc és excusa parlar del respecte als nouvinguts amb creences diferents. Ells ja saben a on arriben i, igual que nosaltres hem de respectar el que fan a casa seva, ells han de respectar el que fem a casa nostra. No venen a un erm cultural ni a un país pluricultural; aquí hi ha una cultura pròpia, d’arrel cristiana. No volem ser millors ni pitjors, som el que som. El que no podem fer és negar-ho o fer invents estranys per amagar-ho. Això no és ser laic, no és ser respectuós amb les altres religions, no és ser aconfessional o políticament correcte: senzillament, és ser burro.

Puigcercós sap que el conseller d'Indústria és d'ERC?

2009-10-25T20:04:00.001+01:00

És el dubte que em va quedar després de veure'l davant els treballadors de Lear, megàfon en mà, dient que dimecres el seu grup farà preguntes a Montilla perquè "doni la cara" al Parlament. Es pot ser cínic però això és increíble! Puigcercós té un morro que se'l trepitja, sempre ha estat igual. Si considera que el seu govern tripartit s'amaga, el més amagat deu ser el conseller Huguet, que porta Indústria. Fins quan la gent es deixarà prendre el pèl per aquesta colla d'impresentables?

2009-10-24T19:59:00.000+02:00

Aquest matí s'ha constituït la Unió Municipal, que ha de ser la veu de la gent d'UDC que estem els ajuntaments, a primera línia de front que dic jo. He intervingut defensant una proposta de resolució perquè la Generalitat crei un Pla Zapatero català. Si han de rebre tants diners amb el nou finançament, que ho notem els municipis, no? La clau d'aquest Pla és que els diners no siguin finalistes sinó que els ajuntaments ja som prou grandets per saber quines són les prioritats, no necessitem tuteles. El text, aprovat per assentiment, és aquest:

“El govern del nostre país i les forces polítiques que li donen suport van celebrar l’acord de finançament de Catalunya com un acord basat en l’Estatut i els principis d’equitat i solidaritat.

Des de Catalunya creiem que si en altres Comunitats Autònomes de l’Estat amb el nou Acord, es veuen amb l’entitat suficient per tirar endavant Fons Especials similars a l’Estatal, per finançar inversions locals, els alcaldes i regidors de la Unió Municipal hem d’exigir un fons català que no només es destini a inversions sinó que permeti finançar també despesa corrent que va lligada a competències que no són estrictament municipals.

Per exemple, si els ajuntaments cedeixen solars per ubicar centres educatius i han de finançar la despesa del manteniment d’aquests centres, caldria destinar recursos també des de la Generalitat que ajudin als ens locals.

Es per tot això abans esmentat que es proposa l’assignació de recursos d’un Fons Català de Inversions i Despesa Local que pugui assumir no tan sols les inversions sinó també el manteniment dels equipaments”.

El peatge de la mort, una vergonya

2009-10-23T19:57:00.001+02:00

Si un impost hi ha avui a Catalunya que sigui injust, és el de successions i donacions. Que quan el cap de família mori, la dona i els fills s’hagin d’empebrar per rebre uns béns que ja han pagat sempre els impostos i tributs que els hi tocava, no deixa de ser altra cosa que un espoli que practica l’administració. No pot rebre altre nom.

Aquesta situació afecta principalment les classes mitjanes i baixes, que esgarrapen d’on poden per estalviar quatre duros i fer alguna inversió, les mateixes que els socialistes castiguen amb la puja de l’IVA i altres impostos. Les rendes altes ja s’espavilen amb empreses patrimonials i amb enginyeries financeres vàries. La injustícia de la situació s’ha agreujat quan l’impost es transfereix a les autonomies i la majoria apliquen grans bonificacions o simplement el deixen com a testimonial. Dono una dada aclaridora: una família (vídua i tres fills, un d’ells discapacitat) que hagi de rebre una herència del pare mor per la qual pagarà a Catalunya 7.000 euros, en pagarà només 922 a Andalusia, 111 a Madrid, 33 a València i 20 a Cantàbria. A Madrid i València governa el PP però a Andalusia i Cantàbria ho fa el PSOE. Costa d’entendre per tant que el PSC digui a catalunya que és insolidari eliminar l’import i en canvi a la resta de l’estat on governa no ho sigui. Més que costar d’entendre, fa riure.

I si els socialistes fan un paper ben galdós en aquest tema, els d’Esquerra, com sempre, tampoc es queden curts. Fa poques setmanes voten a Madrid a favor d’una proposta de CiU per eliminar l’impost de successions, amb florit discurs de Joan Ridao inclós sobre la injustícia, i després la setmana passada voten al Parlament en contra de l’eliminació. Són govern i oposició en un mateix partit, una mena de patètic 2x1 polític de fireta. De fet, Esquerra ha votat 9 vegades en contra de les propostes de CiU al Parlament per suprimir l’impost. 9 vegades!

Degut a la pressió política, i ara també popular, en el darrer debat de política general el tripartit va aprovar una resolució seva que van vendre que era per rebaixar l’impost quan el cert és que el text només parlava d’estudiar-ho. Qui ho va dir més clar que ningú en el debat i se li ha d’agrair, és el comunista Jordi Miralles en nom d’Impositiva perdó, Iniciativa per Catalunya: “aquest impost no s’eliminarà amb aquest govern”. Escoltat això, la resta és simple música per fer la realitat agradable a les orelles del contribuent i també, no ho oblidem, votant. Suposo que per aquesta raó el tripartit porta des de la passada legislatura enganyant tothom amb la promesa de modificació de l’impost, modificació que evidentment no s’ha produït. Bé, no només no s’ha rebaixat sinó que és l’únic impost, l’únic, que ha crescut en recaptació en temps de crisi. No paren de créixer els diners recaptats des de 2003, fins i tot en aquests moments malgrat la situació que pateixen la majoria de famílies catalanes.

Per si no hi havia prou claretat en la nul•la voluntat del tripartit a fer canvis per subsanar l’actual injustícia només cal mirar la votació de la setmana passada al Parlament. La proposta de CiU, força tèbia per intentar arribar a acords almenys amb PSC i ERC, plantejava una supressió parcial de l’impost bàsicament destinada a familiars directes primer i després esglaonada durant quatre anys. Ni així. PSC, Esquerra i Iniciativa no van voler ni sentir-ne a parlar, malgrat els intents dels republicans d’emmascarar el que fan amb propostes que no són res més que cortines de fum per amagar la realitat dels seus fets.

Avui, morir a Catalunya i a Extremadura té un càstig afegit dins l’estat espanyol, un càstig que suporten les famílies en forma d’impost, de peatge de la mor. L’autogovern hauria de servir per poder corregir situacions injustes com aquestes, que és el que fan a Andalusia, Madrid, València i la majoria de comunitats autònomes. Aquí, en canvi, alguns fan servir l’autogovern per penalitzar fiscalment els ciutadans. Una vergonya que la gent ha de saber valorar.

Infraestructures: ni pacte, ni nacional

2009-10-17T11:54:00.000+02:00

Avui el tripartit signarà a bombo i platerets el que ha anomenat pacte nacional d’infraestructures. Una simple foto que busca només propaganda per un document buit de contingut que ni és pacte ni és nacional. Signar pactes nacionals sense el principal grup del Parlament de Catalunya és una frivolitat que augmenta si tampoc hi ha la principal patronal del país. Per no haver-hi pacte, no hi ha ni pacte a nivell dels tres partits del govern, només recordar el quart cinturó, obra de la que Montilla i Nadal diuen una cosa i Iniciativa una altra de ben diferent. Si no hi ha acord entre el propi govern sobre infraestructures bàsiques, no hi ha un finançament per aquestes infraestructures i no hi ha capacitat d’influència a Madrid quan el govern central ha de pagar la meitat del pla, no sé que tenim més enllà d’una foto.

I com sempre grans xifres: d’aquí al 2020 es garanteixen cent mil milions d’euros, diu Nadal. Mentida, dic jo. No es pot anar d’aquesta manera enganyant i prenent el pèl al personal que escolta de bona fe si no tenim execució. Veiem-ho. En aquest pla del tripartit, l’estat ha de pagar la meitat de les inversions. Doncs bé, resulta que la licitació d’obres per part de l’estat a Catalunya els nou primers mesos del 2009 ha caigut un 45%. Anem bé per arribar a la xifra promesa. Però espereu: la licitació d’obres per part de la Generalitat aquests primers nou mesos ha caigut un 53%!! Després diuen alguns que la inversió pública estimula l’economia. Estem arreglats! I una altra dada que té tela marinera també: aquest 2009 la Generalitat no haurà licitat ni l’1 % del que es preveu per fer carreteres en aquest magnífic pla fins al 2015. Tampoc és una dada a menystenir el fet que no hi hagi una priorització d’infraestructures a construir. El pla és només una llista de la compra sense ordenar, no fos cas que als senyors d’Iniciativa no els agradés la priorització que es fes i passés com en el pacte nacional d’educació, que en van quedar a fora per sectaris.

Si mirem una mica el que ha de caure de Madrid, veiem que el primer que cau és el paper del PSC allà. En el pacte resulta que es demana la gestió de l’aeroport del Prat i els diputats socialistes al Congrés estan cansats de votar-hi en contra per fer quedar bé el PSOE, que és del que es tracta. Posats a votar en contra, dimecres van votar en contra de desdoblar la Nacional 420 de Reus fins a l’Aragó, que a Catalunya demanen en el Pla que avui presenten. Així defensen el tema a Madrid. No oblidem tampoc que l’estat, el govern amic de Zapatero, no ha executat entre 2007 i 2009 projectes d’inversió inclosos en els pressupostos per valor de 1.057 milions d’euros, que aviat és dit. Catalunya hauria de rebre el 18,4% del que inverteix l’estat i rep en realitat només el 15,2. I si fem comparacions, que potser són odioses però a vegades també aclaridores, Andalusia ha de rebre el 17,7% i els rebrà. Tampoc és cap novetat, allà no els defensa el PSC, sort que tenen els andalusos amb els números a la mà.

I si parlem d’aquests pressupostos generals de l’estat del l’amic zapatero per l’any vinent, els de l’augment de l’iva i altres absurditats, veurem que les inversions a Catalunya baixen un 5,4% respecte a les escrites per enguany, que falten 661,7 milions d’euros en projectes pendents de determinar i comprovarem en la seva memòria que l’estat reconeix que no executarà 635 milions d’euros pendents del 2009. Això sí avui alguns es faran la foto, pronunciaran florits discursos que voldran ser de país i faran tota la comèdia que vulgueu i més. La realitat però és sempre més tossuda que les mentides i això alguns ho haurien de tenir en compte perquè els electors ja estan cansats que se’ls tracti com a babaus, especialitat del tripartit, tot sigui dit.

Mà dura contra el "festival" de mangants

2009-10-09T13:37:00.000+02:00

Els corruptes i els estafadors són personatges que persegueixen les societats des que l’home camina sobre dues cames. Fa molt de mal, en temps de forta crisi, en temps que la gent perd la feina i a moltes famílies costa arribar a final de mes, veure el “festival” de mangants que alguns han muntat.

A casa nostra, el cas Millet ens ha deixat astorats, primer, per la significació simbòlica del lloc on s’h produit els fets i, segon, per la magnitud de la tragèdia. A més de la sang freda i la cara del principal protagonista, ens ha de preocupar –i molt!- la manera com han fallat tots els sistemes de control que haurien d’haver evitat la xorissada massiva i continuada en el temps de fons públics. També rebenta que el principal responsable dels fets circuli tranquil•lament pel carrer després d’autoinculpar-se i ni tan sols hagi declarat encara davant el jutge. Tela marinera!

I si a casa nostra el cas Millet és el que obre portades, a la resta de l’estat ho fa el cas Gurtel que afecta de ple al Partit Popular. Veurem fins a quin punt és un episodi de quatre pillets que han utilitzat el partit o si estem també davant d’un cas de finançament irregular de la formació política. De moment, sembla que els trets van per la primera opció. La corrupció política, malauradament, no és cap novetat a cap país però sempre reclama mesures immediates de cirurgia. Però immediates no vol dir no meditades. Tendim massa als judicis mediàtics paral•lels i a obviar les presumpcions d’innocència. Precisament, un dels problemes que hi ha en política és com restituir el càrrec a algú que, per exemple, s’ha vist obligat a dimitir per unes acusacions que en un judici es demostren falses. L’alcalde o diputat que ha hagut de plegar i resulta innocent, com torna? Ja no pot i és una injustícia que clama al cel. Com també ho són les constants i interessades filtracions que surten dels jutjats quan hi ha temes sota secret de sumari. Això és corrupció judicial però no es castiga mai ningú.

I tampoc no és cap exemple gratificant l’actuació clarament polititzada tot sovint de la fiscalia que, cal recordar, no és un òrgan judicial independent. El fiscal general de l’estat, el cap dels fiscals, el nomena el govern de torn i dins la fiscalia hi ha estructura jeràrquica, o sigui, que uns manen i els altres creuen, no són independents. I quan els que manen són del partit contrari dels encausats, les suspicàcies són inevitables.

Dit això però, és evident que en el cas Gurtel s’hauria d’haver aplicat ja fa alguns dies, com a mínim, la cirurgia. Ahir ho va fer la presidenta de Madrid sota el risc de perdre el càrrec atorgat pels electors si els diputats imputats fan el boig, un altre tema de reflexió política i jurídica. Però ara menys que mai es pot anar amb reaccions tèbies. La gent està fastiguejada i avorrida d’esmorzar, dinar i sopar escoltant o llegint quina és la darrera pilleria feta amb diners públics. Reclama mesures contundents i responsabilitat als partits. A uns, responsabilitat per actuar contra els ja més que presumptes corruptes i, a uns altres, responsabilitat per callar i ajudar a no crear més desafecció quan en el passat ben recent han tingut des de ministres a directors generals passant per responsables del partit llargues temporades a la presó per corrupció.

Com se sol dir, no hi ha un pam de net i acabi com acabi tot només hi ha una cosa clara del que passarà: un augment del desencís dels ciutadans cap a la política i cap a les institucions públiques del país. Mala peça al teler.

(Opinió emesa per Onda Rambla Girona el divendres 9-10-09)

Montilla, entre la tristesa i la vergonya aliena

2009-10-02T22:23:00.000+02:00

He de reconèixer que la intervenció del president José Montilla en el debat de política general de dimarts al Parlament no em va deixar indiferent. Tampoc les respostes posteriors al cap de l’oposició. Vaig sentir tristesa pel país barrejada, a vegades, amb vergonya aliena. Tristesa per la falta de lideratge, per la falta de capacitat per generar confiança de Montilla i companyia. I vergonya aliena per la bilis contra el passat només per intentar amagar les ineptituds pròpies ni vergonya per una manera d’actuar d’un personatge que hauria de ser el president del país i només aspira a ser primer secretari del PSC i, sobretot, membre destacat del PSOE.

Dimarts, assegut al meu escó i escoltant-lo, intentava esbrinar què pensaria la gent que el seguia des de casa, els emprenedors que estan escanyats, els aturats que no veuen llum al final del túnel, les mestresses de casa... Era un moment, penso jo, en que calia veure que al timó hi ha un líder que exerceix com a tal. Com ha passat a França o Alemanya. Però el líder no hi era, a l’escó del president de la Generalitat. Ni en els del costat. La gent el que va escoltar va ser un discurs trist, avorrit, sectari en alguns moments, i que va descriure una realitat que el dia a dia desmenteix. No conec la Catalunya de la que va parlar Montilla. Deu ser la del cotxe oficial, la de l’apalancat, com es va dir. Tot va bé i és gràcies al govern que lidera. Faria riure si no fos tan greu. Ni un exemple del malament que ho passen moltes famílies i poques paraules adreçades als més desafavorits. El portaveu d’Iniciativa ho deia en el seu missatge interceptat al conseller saura i tenia tota la raó.

Però si el trist discurs va engrescar igual que veure un enterramorts fent la seva feina, la rèplica al cap de l’oposició va demostrar la seva alçada política o, millor dit, la seva manca d’alçada política. Artur Mas va fer un discurs valent oferint compromís al govern per portar a terme aquelles reformes estructurals que calen per ajudar a treure al país de la crisi. Es tracta de fer costat al govern a l’hora d’adoptar mesures que poden ser impopulars a un any de les eleccions. Jo no recordo cap oposició fent una oferta similar. La resposta de Montilla a la mà estesa de Mas va ser una escopinada a la cara. Ni se’l va escoltar. Ho va enllestir amb quatre collonades sobre en Rajoy, el neoliberalisme i que el govern ja fa tot el que ha de fer. Pobresa política i misèria intel•lectual. L’exemple més patètic de tot plegat és que Montilla es nega a tocar l’impost de successions –el peatge de la mort- a proposta de Mas però ha de fer marxa enrere mitja hora després quan li demana Puigcercós. No hi ha carta de navegar i, el que és pitjor, que no n’hi hagi no preocupa a ningú del tripartit.

Mas va demanar coratge a Montilla però aquest no coneix la paraula; no en va tenir ni per donar suport al seu conseller d’Economia quan va dir que en temps de crisi no es podia apujar impostos. Mas li va recordar que tots els diputats catalans junts a Madrid podrien evitar el disbarat que està a punt de perpetrar Zapatero. Montilla com si sentís ploure: va explicar clarament que el seu objectiu era continuar fent de “palmero” del PSOE i evitar que Rajoy arribés a la Moncloa. O sigui, defensar el PSOE al preu que sigui. El problema és que si el president de la Generalitat de Catalunya té aquesta prioritat, qui defensa mentrestant els interessos de Catalunya i la seva gent?

(Opinió emesa per Onda Rambla Girona el divendres 2-10-09)

El ridícul (i la cara!) del Tripartit amb l’escàndol dels informes de la Generalitat

2009-09-27T12:20:00.001+02:00

Dimarts el conseller d’Economia, Antoni Castells, va comparèixer en el Parlament per donar compte de l’auditoria realitzada sobre els informes que els diferents departaments de la Generalitat van encarregar a empreses externes durant l’any 2007. Els resultats demostren un escàndol majúscul. Resulta que el 15% dels informes analitzats o eren inútils, o no es corresponia el resultat amb el que se n’havia pagat o, simplement, els podrien haver fet funcionaris del departament corresponent. O sigui, que essent suaus, hi ha hagut un clar malbaratament de recursos públics, de diners del conjunt de la ciutadania.

De fet, estem parlant de 2.961 informes contractats durant el 2007 i l’estudi presentat per Castells està fet sobre una mostra de només 300. I aquests 49 informes que presenten incidències dels 300 superen els 725.000 euros, que amb els temps que corren diu molt en contra del tripartit. Tampoc es gens encoratjador que s’encarreguin centenars d’informes i es faci venir bé el preu uns pocs euros, pocs, per sota dels 12.000 per evitar haver-los de posar a concurs i poder-los atorgar a dit a amics, coneguts i saludats.

S’equivoca per tant el tripartit volent donar una imatge de normalitat al que és totalment anormal, i s’equivoca també mirant cap enrere, cap als governs de CiU. Per molt menys en aquells anys no només hi va haver dimissions de responsables polítics sinó que per molt menys diputats com Joan Ridao o Joan Boada, d’ERC i ICV, es van fer fotos amb tota la parafernàlia anant a la Fiscalia. Per molt menys! Aquí ara, però no plega ningú, ni per pagar un informe dues vegades, ni per -com s’assegura a la pàgina 12 de l’auditoria- pagar un estudi que “gran part és còpia del pacte nacional per a les infraestructures. L’import pagat per l’estudi no és raonable al seu contingut ni s’adequa a l’encàrrec sol•licitat. L’estudi presenta errors formals de presentació i no presenta noi un ordre ni una estructura acceptable per a aquests tipus de documents”.

I tot això sense tenir en compte les dificultats que han tingut els diputats de l’oposició que han demanat còpia dels informes en qüestió en els diferents departaments de la Generalitat, alguns dels quals encara no els han lliurat, arribant fins i tot a enfrontar-se el govern amb el president del Parlament en aquest afer. I sense tenir en compte tampoc “xapusses” com estudis retocats just abans de ser revisats pels diputats. Per exemple, un estudi del2007 incloïa bibliografia del 2008, mentre que un altre parlava primer que els nens veien, textual, “XXX hores” la tele a la setmana per acabar dient dies després, miraculosament, que la miraven 147 hores (21 al dia!).

Amb el que tenim sobre la taula, que el govern tripartit dediqui esforços patètics a treure importància al tema no només és ridícul sinó que fa un flac servei a la credibilitat de les institucions i dels governants davant el conjunt de la ciutadania, una situació agreujada pel difícil moment que estant passant la majoria de famílies del país. Si alguna vegada cal ser més transparent que mai i més exemplars que mai és precisament ara. El president Montilla hauria de deixar els seus habituals i perllongats silencis, exigir responsabilitats al seu govern i presentar unes noves normes de funcionament que evitin repetir aquest escàndol. De fet, hauria de fer el que va dir mesos enrere que faria i que encara esperem. Per tant, més fets i menys paraules, que com diuen a Castella “no está el horno para bollos”.

(Article d’opinió emès per Onda Rambla Girona el 25-09-09)

Santa Mercè, dia d'absències

2009-09-24T14:20:00.003+02:00

Avui és Santa Mercè i per mi és dia d'absències: una de les meves àvies es deia Mercè. Resulta curiós com recordes o deixes de recordar un dia en concret en funció de les vivències personals. Per alguns avui serà dia de joia; per a mi és dia d'absències, de tristesa, de record per als que no hi són i no hi tornaran a ser. Sempre els recordarem -encara que ja no els tindrem mai més a prop- perquè han estat importants a la nostra vida. Els voldríem amb nosaltres però les coses són com són i no com voldríem que fossin. Així d'injusta és la vida.

Les veritats ofenen, però els insults ho fan més

2009-09-02T11:21:00.004+02:00

Bé, es veu que els anònims responsables d'una web de la vila de la Bisbal suposadament informativa s'han molestat pels meus comentaris a l'escrit anterior. Ja vaig dir que les veritats ofenen. Aclarir també que aquest bloc que llegeiu és un espai personal meu, lliure, no oficial de res, ja ho diu la capçalera, però n'hi ha que tenen la contum de no llegir. És igual.

Si analitzem la trista editorial de gat panxa enlaire que tant amablement m'han dedicat aquesta gent, primer he de dir que penso que s'ha de tenir nassos que parlin de la dignitat dels altres uns individus que des d'un article donen cobertura a l'insult contra una persona. Si nó els agrada el que faig, que no em votin. I si parlen de subjectivitat en referència al que dic jo, més subjectiu encara és dir com fan ells que els meus arguments estan desviats de la realitat si no es parteix, és clar, de la base que hom pontifica des de la veritat absoluta. Com sempre, els demés no podem opinar del que fan ells i hem de callar. Si no, et diuen que provoques "interferències i amenaces". Interferències? Amenaces? Quines collonades que s'han de dir quan no et queden arguments!

Val a dir que el que jo deia en el meu article no s'ha contestat. Ni les ridícules consultes per donar coartada a un insult, ni possibles consultes que es podien fer si es volgués, ni xifres d'euros, ni els "consells" (no "amenaces") per adreçar-se alseu directori comercial des de la wb municipal i deixar originalbisbal, ni res de res. Desqualificacions i punt. Deu ser el nou periodisme local, no sé, potser hauré de fer una consulta al Col·legi.

Evidentment, jo, pobre de mi, no em puc comparar comunicativament amb un grup de gent de solvència comunicativa tan contrastada. Amb això els dóno la raó. Només he dirigit la revista local, he estat cap d'informatius de la tele local en el seu moment i he estat dos anys redactor del Diari de Girona i he col·laborat en diferents mitjans. Res a veure amb els premis Pulitzer que ens ocupen. Repeteixo, no sóc ningú per opinar, què hi farem, i per aquest motiu encara em sorprèn més l'atenció que em donen, que agraeixo. Ara bé, negar als demés la possibilitat d'opinar, d'expressar-se, no sembla que sigui gaire compatible amb no ja amb un mitjà de comunicació que té pretensions de ser "un espai comunicatiu" sinó de ser, simplement, democràtic. No dic independent, que a la Bisbal tots ens coneixem.

Home, el reconeixement que demanen per part de l'Ajuntament i que veig que els crema (i de quina manera!) no tenir-lo, jo només puc donar la meva opinió, que és la d'un regidor entre 13: reconeixement el mateix que mereix tot mitjà informatiu local. Ni més, ni menys. El que passa que per alguns reconeixement deu voler dir diners; aquesta és la confusió. El mateix que es dóna a un per part de l'Ajuntament, s'ha de donar a l'altre i això no agrada.

Per cert, una mica més de modèstia no pot fer cap mal als editorialistes del web de la vila. No sé si l'altre mitjà digital local és competència o no però us heu dedicat a perseguir literalment els seus anunciants despotricant del mitjà en qüestió. I si heu enviat els c/e que heu enviat (en guardo un) als vostres anunciants sobre aquest mitjà, per alguna cosa deu ser. Ah, aclarir també que si allà hi ha insults són als comentaris, MAI, repeteixo, MAI, a les notícies que són molt correctes a diferència d'altres que eleven l'insult a notícia i li donen cobertura. Potser per alguns no té importància però a efectes formals en té i molta, no calconsultar al Col·legi, només al sentit comú, encara que a vegades sigui el menys comú dels sentits.

Els editorialistes continuen pixant fora de test quan diuen que em queixo de la seva feina. No recordo haver-me queixat de la feina, recordo haver-me queixat de donar cobertura als insults en un tema concret (CONCRET!) i per tant ser còmplices d'aquests insults. Quan jo estava a l'oposició no recordo que això passés, per tant no ho podia denunciar. S'ha de pensar una mica més abans d'escriure, per molest que s'estigui amb aquest indocumentat regidor per haver "pecat" i haver gosat des de la meva ignorància criticar al criticador.

I per acabar, no considero adversaris als d'aquest web, quines pretensions! Considero que han fet un mal ús profesional (de fet, no sé si és un mitjà professional o amateur) i que no han volgut rectificar. Punt. Ho considero jo i altre gent, tot sigui dit, perquè així m'ho han traslladat i és de justícia dir-ho, fins i tot algun anunciant amic que s'ha disculpat com si tingués part de culpa.

Deixem-ho aquí, però si es pensen que em faran callar amb quatre miserables desqualificacions buides de contingut, van frescos.

PD: les meves declaracions parlaven de persones que "vulguin continuar fumant porros o fer el que vulguin amb les seves motos" com a exemples perquè van ser dues de les reivindicacions que alguns personatges amb les samarretes posades em van fer a crits per la festa, concretament a barraques. També em van dir que els porros els hauria de subministrar l'Ajuntament, per si a algú li interessa fer-ne un article i defensar-ho.

Per què es pot fer servir un mitjà digital de la Bisbal per insultar les persones?

2009-08-29T11:44:00.009+02:00

Sembla que les meves paraules sobre una web de la vila suposadament informativa de la Bisbal han produït urticària. Deu ser que les veritats ofenen.

Explico els fets: ahir em va trucar un bon amic per dir-me que hi havia un article d'opinió en aquesta pàgina que criticava amb força mala bava la meva menció a aquest mitjà a l'escrit anterior d'aquest bloc. Vaig fer un c/e personal a l'autor donant la meva versió dels fets i ¡sorpresa! apareix de sobte a la notícia un aclariment del redactor entorn a una conversa privada que, encara que fos per educació, se'm podia haver dit que es pensava publicar. Ja veieu com funcionen les coses. I consti que m'és igual.

Sempre he atès aquest mitjà i al redactor. He fet fins i tot suggeriments que ells han inclòs com posar que si un altre mitjà mencionava una informació seva el citessin expressament. Però un mitjà que vulgui ser seriós no pot ser corretja de transmissió de l'insult a una persona (encara que sigui un càrrec públic) sense identificar la font per si l'ofès vol defensar-se. Professionalment, quan treballava al Diari de Girona vaig tenir un cas semblant. Arran d'una operació urbanística a la Costa Brava centre van apareixer uns fulletons que acusaven els promotors de rentar diners de la droga. Coses de la inexperiència i dels meus 19 anys, ho vaig recollir i publicar i em va caure el pèl a mi i al mitjà perquè el mitjà va fer d'altaveu d'un fet pressumptament delictiu. Exactament el mateix cas.

Només vaig demanar al redactor, molt educadament, que valoressin retirar la paraula ofensiva (només la paraula!) o identifiquessin l'ofensor. No tinc cap ganes d'anar contra el mitjà, tot i que pel que veig al final ho hauré d'acabar fent. Ara bé, la resposta surrealista que publiquen és que han de fer "una consulta al Col·legi de Periodistes i encara no han rebut resposta". I a mi que m'expliques, noi? Mentrestant, l'insult publicat x dies. Si al final els hi diuen que ho retirin, com se'm compensarà? Si aquesta mateixa persona hagués dit que un regidor era traficant de drogues, o un cornut, o un drogata, també s'hauria publicat en espera de consultar? És de bojos!

Per cert, el redactor esmenta el seu número de periodista col·legiat en la resposta. Ja que pregunta al Col·legi i en forma part, potser que pregunti que diu el codi deontològic sobre l'hipotètic cas de que algú pugui treballar en un mitjà com a redactor i al mateix temps faci de cap de premsa d'un Ajuntament sobre el que ha d'informar en aquest mitjà.

I ja que pel que sembla ho hem d'explicar tot, endavant, continuem. Potser s'entendrà millor tota la història si expliquem que aquest mitjà el 2008 va rebre 1.000 euros d'aportació de l'Ajuntament i aquest any per qüestions pressupostàries s'ha reduït la xifra a 300 euros, enmig de les protestes corresponents. I si, a més, un dels suposats (ho dic perquè no surt enlloc qui és el responsable de la web) responsables d'aquest mitjà (tinc el c/e, però no acostumo a desvetllar c/e privats tot i que n'estic temptat) ens "recomana" a l'Ajuntament enllaçar la web municipal amb la seva de comerços en comptes de com fem ara, amb originalbisbal que és la de la Federació de Comerç, una cosa més s'explicaria. I si afegim que se'ls hi ha fotut al cap que jo estic al darrera de la web de la competència (es veu que no dormo!), amb la que estan a matar, potser tot es veu més clar, no?.

En fi, que passeu bé el darrer cap de setmana d'agost, que dilluns serà sant tornem-hi per una gran majoria. Jo deixaré de ser alcalde accidental de la Bisbal i faré un parell de dies de festa. Ho dic per si em trobeu a faltar. Pensaré amb vosaltres, amics lectors, no patiu, jeje.

Algunes reflexions sobre la Festa de la Bisbal

2009-08-26T19:14:00.005+02:00

Ara feia dies que no escrivia. Vaig intentar fer vacances a primers d'agost i no me'n vaig acabar de sortir. A l'Ajuntament sempre hi ha feina i em quedaven moltes visites i trucades pendents com a diputat. Després, la Festa Major, i ara porto d'alcalde accidental de la Bisbal des de de fa una setmana. Em sembla que només he fet vacances del bloc i d'Onda Rambla, però també és cert que el ritme ha estat més baix. Per tant, res a dir.

La Festa Major de la Bisbal va anar raonablement bé. La primera nit vam tenir un problema amb el soroll però penso que les entitats que tenen barraques van entendre que calia complir uns mínims. Uns mínims, per cert, que eren molt ligths: baixar música a 2/4 de 5 de la matinada i tancar a 2/4 de 7. De fet, són els més lights que trobaríem en qualsevol municipi. Per què? Penso que tot i respectar el dret de la gent a dormir, la Festa són 5 dies justos. Als de la meva edat (jo el primer) també ens ha agradat de joves (més faltaria!!) tancar tard a barraques, més fins i tot que alguns que ara es creuen els reis del mambo quan d'altres ja feiem gresca quan ells encara mamaven. Però el volum de la fressa que hi ha ara no hi era abans, ni per aproximació, quan només funcionaven quatre altaveus mal comptats. I les normatives d'espectacles i de sorolls també han canviat molt, igual que alguns usos socials. Abans era abans, igual que el temps dels nostres pares era diferent al nostre. A la Bisbal hi continuarà havent barraques i hi continuarà havent música fins a les "quinientas", però amb seny, com havia estat sempre. Res més. No cal buscar conjures estranyes, complots o intencions ocultes de l'alcalde o dels regidors del govern municipal.

Això de que abans era abans ho veiem també, penso, a l'altre front de debat ciutadà que és la cercavila inicial. Anys enrere, la cercavila era més juvenil i menys infantil. Eren els anys de la Cubana i posteriors. No estaven pensades per a la mainada i el jovent bevia (bevíem) cervesa i era el primer acte "sanferminero" de la Festa. Ara, volgut o no, s'ha produit un canvi i a la cercavila hi ha molta i molta mainada. S'ha de tenir en compte, igual com s'hi hauria tingut quan jo tenia 15 o 20 anys menys. No ho podem ignorar i n'haurem de parlar perquè són molts els pares que es queixen i amb raó. O fem una cercavila infantil o un "sanfermin" amb cervesa a dojo; les dues coses a la vegada és impossible.

I ja que parlem de temps diferents, haureu llegit que m'han dedicat samarretes de protesta. Em preocupa ben poc, tan poc que fins i tot me n'he quedat una de record. Sempre està bé que parlin d'un encara que sigui malament. Fa molts anys que em dedico a la vida pública i he assumit sempre les crítiques. I n'he fet molta jo també. El límit sempre és la honorabilitat de les persones i entenc que aquí s'han traspassat tots els límits amb la complicitat inclús d'algun web desinformatiu de la vila a qui no s'han donat les subvencions que exigien. També per això hi ha els tribunals, si cal, cap problema. Però tot plegat continua preocupant-me ben poc i els que em coneixen ho saben. Si vaig posar el tema en coneixement dels Mossos no va ser només per la trista samarreta sinó per un conjunt d'amenaces o pseudoamenaces o difamacions anònimes que he anat rebent i per prevenció davant la possibilitat que la cosa pogui anar a més. Tots tenim familia i ens agrada intentar conservar la nostra integritat física. Sí que he de dir que mai havia rebut en 15 anys de regidor el suport i l'encoratjament que he rebut per aquest episodi, penso que massa i tot, no crec que m'ho mereixi quan només faig la feina per la qual vaig ser escollit. Però gràcies a tots.

Estic content que la gent valori el que fem des de l'Ajuntament, que és evident que no faig jo sol. És la feina de moltes persones, d'un bon equip humà, per intentar fer una ciutat millor. Si ho aconseguim o no, ho veurem, no ho diran quatre que es pensen tenir la veritat absoluta. Els polítics cada quatre anys passem el millor exàmen que es pot passar: unes eleccions democràtiques. Una "medicina" molt recomanable que alguns s'haurien d'administrar.

Zapatero es carrega el país

2009-08-01T13:46:00.001+02:00

Aquest final de juliol està sent per oblidar. A la penosa situació econòmica, laboral i política ja només faltava l’aparició dels desgraciats d’ETA assassinant i intentar massacrar dones i nens. Tots hem d’estar units contra el terrorisme, això és evident, però no per tenir clar aquest punt hem de deixar d’exigir a certs responsables polítics que es mosseguin la llengua cada vegada que pensen dir que ETA està més malament que mai, que està més dèbil que mai, etc, etc. Que callin i treballin. El mateix que hauria de fer, en un altre apartat el president del govern espanyol, el del diàleg social.

Zapatero és home de molta foto i poca “xixa”, tot imatge i gens de contingut. No dic res que no se sàpiga. Però ara no són moments per a frivolitats. Amb 4 milions llargs d’aturats, en aquests moments crítics, és on llueixen els líders sòlids, els líders de veritat capaços d’agafar el toro per les banyes i abanderar la recerca de solucions. És el que es fa a l’Europa del nostre entorn. Aquí no, som l’únic país on el govern s’esbatussa amb els empresaris en comptes de generar confiança. Un govern que no sap on peta i que està ingressant 4 i gastant 8. A aquest pas Zapatero no tindrà cap vaga general però es carregarà el país per a les properes dues generacions. La meva pensió, per exemple, penso que ja ha volat.

Però que es pot demanar a un irresponsable que fa un any enrere encara es negava a parlar de crisis? El carro va pel pedregal i el que el mana en comptes de donar l’alerta ens diu que tranquils, que hem trobat una drecera que ens fa anar més de pressa. Des que es pensa que és una estrella política internacional que ha perdut la noció de la realitat, més o menys el mateix que li va passar a Aznar en el seu moment, per motius diferents. La situació econòmica és gravíssima, tot Europa parla de sacrificis, des dels poderosos sindicats alemanys, passant pel laborisme britànic i acabant per merkels i sarkozis. Tothom, menys l’irreductible gal de la Moncloa. Aquí només hi ha brots verds, optimisme perquè hem tocat fons (fa mesos que es diu i continuem baixant!) i no cal fer cap reforma ni cap sacrifici. Res de res.

El turisme era la darrera esperança i no salvarà els mobles. L’ocupació és baixa i la gent gasta menys que mai. Només cal sortir al carrer i parlar amb propietaris de bars, restaurants, hotels o empreses de distribució. Tothom et diu el mateix: a partir de setembre, això serà terrible. Esperem que no, però no hi ha massa motius per al optimisme perquè el barco va sense patró, ni a Madrid ni a Barcelona, en uns moments que l’impuls de les administracions és vital per redreçar el rumb. Només podem esperar, i ja és esperar, que quan americans i europeus comencin a aixecar el cap el seu rebuf ens arrossegui amb ells.

En fi, a veure si uns dies de vacances a l’agost ens fan veure les coses d’una altra manera, que bona falta fa. Que vagi bé!

(Article d'opinió emès per Onda Rambla Girona el 31-07-09)

Finançament: que no us venguin la "burra"

2009-07-17T00:42:00.002+02:00

El nou estatut marca de forma clara com ha de ser el nou finançament per a Catalunya. Precisament, aquesta era una de les principals raons per les quals es va fer. L’estatut és llei i les lleis s’han de complir al cent per cent; les lleis no es regategen o s’apliquen a trossos. Amb el nou finançament pactat pel tripartit amb el PSOE passa això, que no es compleix el que està escrit i Catalunya no fa el salt endavant que podia fer, que havia de fer per llei.

Que hi haurà més diners dels que hi havia ara? Segur. Si tens 2 i et donen 3, salta d’alegria, però si s’havien compromès a donar-te’n 5 i te’n donen 3, no treguis pit, calla i digues que has agafat el que t’han donat perquè són els teus amics. De fet, cada nou sistema ha comportat més diners, més faltaria! Però la pregunta no és aquesta, és són els diners que toquen? No, i s’ha de dir fugint de patètics triomfalismes i de propaganda barata.

Què diu l’estatut? Parla de l’anomenada cistella d’impostos que ens toca, com el 50% de l’IVA, 50% de l’IRPF o 58% dels impostos especials, de la manera de comptar, dels correctors, etc, etc. Fent números, seguint estrictament el que diu l’estatut, tot plegat suma 5.630 milions d’euros, no els 3.800 que ven que va pactar el tripartit i que des d’ahir, per art de màgia, ja són 4.028. D’on surten les xifres? És un misteri,suposo que en algun moment ho aclariran. Recordem que des de Madrid no n’han donat cap més enllà dels 11 mil milions que han posat, suposadament, sobre la taula. Totes les comunitats han fet els seus números i si ho sumem tot resulta que en comptes d’11 mil dóna 14 mil milions. Esperpèntic total.

Com esperpèntic és que des de Madrid es digui que totes les comunitats estaran per sobre de la mitjana, que evidentment deixarà de ser mitjana o és que ens prenen el pèl. Parlant de mitjanes, amb l’estatut a la mà Catalunya, una vegada hagi fet la seva contribució a la solidaritat, en el rànquing de recursos per càpita hauria de quedar 17 punts per sobre en comptes dels 5 que ha pactat el tripartit.

Una altra de les patacades a l’estatut és que no es tingui en compte l’esforç fiscal que fa cada territori. Pagarem per renda i cobrarem per població i, a més, ajustat a la baixa perquè tampoc s’han tingut en compte els criteris que fixa l’estatut per rectificar la població, que són: immigració, costos diferencials, densitat de població, dimensió dels nuclis i població en exclusió social. Obviar aquest tema -oh, sorpresa!- suposa beneficiar comunitats com Andalusia ja que ens tocaran menys euros per habitant que elles en temes bàsics com sanitat, educació i serveis socials. És el que passa repartint el fons que garanteix aquests serveis bàsics només per criteris de població i sense tenir en compte la capacitat fiscal de cada CCAA.

Voleu més “perles”? Desapareix el consorci tributari, que tanta cua va portar durant la negociació de l’estatut. No se’n parla enlloc. Tampoc s’ha complert la bilateralitat perquè això no és un pacte Catalunya-Espanya sinó un altre cafè per a tothom. I els terminis, que estan escrits a l’estatut? També se’ls salten, com si l’estatut no hi fos.

En definitiva, l’acord de finançament és dolent perquè no recull el que estava pactat a l’estatut, escrit i aprovat. Sembla que s’hagi hagut de negociar de zero o a partir de l’acord del 2001 quan tot això ja estava pactat el 2006. Una altra cosa és que el govern del PSOE no s’hagi vist amb cor de complir el que diu la llei per ser massa positiu per a Catalunya i aquí el tripartit hagi acceptat les rebaixes. En tot cas, que ho expliquin així i deixin de vendre la “burra” de la manera triomfalista i pletòrica com ho fan. També és veritat que hi ha molta gent que aquesta “burra” els hi ha comprat de molt bona gana. Recordem que quan es fa públic l’acord i el conseller parla de 3.800 milions, els “palmeros” apareixen de sota les pedres, sigui en el món polític, econòmic o social. Sense haver vist ni llegit cap paper, ni saber d’on carai surt cap xifra, tot són lloances. La màquina propagandística del tripartit fa respecte, per no dir por. I la capacitat d’entrega i d’aplaudiment del personal deixa estorat.

Deixeu-me acabar donant unes xifres. Si fem l’error de donar per bones les dades del conseller Castells, tot el remenament de l’estatut amb tot el desgast que va suposar per al país s’hauria fer per 3.800 milions (des d’ahir 4.028). Segons la web de la conselleria d’Economia de la Generalitat, amb el sistema del 2001 tant horrorós per al tripartit, es van aconseguir 3.700 milions més el 2004 i, atenció, ¡5.760! milions més el 2005. Són dades de la Generalitat i consultables.

Finalment, per tenir la foto clara, recordar que l’any passat, el 2008, el tripartit va provocar en la gestió dels pressupostos d’aquell any un escandalós dèficit de 4.862 milions d’euros, gairebé mil milions més del que ens diuen que ens donaran. Només en un any!

En fi, i com en tantes altres coses de la vida el temps serà qui donarà i traurà raons a uns i altres. Però les coses són com són i no com a alguns els hi convindria que fossin.

Crits al Parlament: vergonya aliena

2009-07-02T23:10:00.007+02:00

Hi ha gent que té un estrany concepte de la democràcia. Avui ho hem vist al Parlament amb alguns membres de la Plataforma contra els transgènics. Han presentat una ILP sobre aquest tema gràcies a la llei aprovada però després no han acceptat ni les regles d'aquesta llei ni el resultat de la votació. Es veu que els diputats havíem de donar-los la raó perquè sí. Una llàstima perquè la seva intervenció ha estat correcta i interessant.

Els crits després de la votació i el menysteniment cap a la Cambra i els representants del poble català (que som nosaltres i no ells) els ha fet perdre tota raó que poguessin tenir. Es pot estar contra els transgènics i ser educat, haurien de provar de fer la combinació. Perquè la única vergonya que hi ha hagut avui allà ha estat el seu trist comportament.

Una sentència que no mereix respecte

2009-06-26T00:12:00.000+02:00

El 6 d’octubre de 2004, dues joves policies en pràctiques eren torturades, assassinades i els seus cadàvers vexats a l’Hospitalet. Va ser un crim brutal que resulta que va tenir com a autor un individu amb permís penitenciari tot i tenir vuit condemnes per delictes sexuals i robatori. L’any passat, l’Audiència de Barcelona el va condemnar a 83 anys de presó pel doble crim després de valorar proves tan determinats com empremtes digitals, petxades, restes de semen, objectes robats a les víctimes i gravacions en les que se’l veu al voltant del seu pis abans i després dels assassinats. En resum, una sentència d’aquelles que deixen poc espai al dubte, per no dir cap. Doncs bé, resulta que ahir el Tribunal Suprem decideix anul•lar la sentència de l’Audiència de Barcelona perquè considera que era un jurat popular el que havia de jutjar el cas.

Això comporta que l’assassí seria avui al carrer si no fos perquè té altres condemnes pendents que el tindran a la presó fins el 2021. Però si no les tingués, avui seria al carrer. Davant d’aquest fet, d’aquesta barbaritat, els ciutadans no poden fer altra cosa que indignar-se i preguntar-se si els diners dels impostos que es destinen a pagar jutges i fiscals són en realitat diners llançats a les escombraries.

Encara no saben els tribunals quin són els casos que ha de jutjar ells i quins un jurat? Però quina mena de justícia bananera és la que protegeix la nostra seguretat i la de les nostres famílies? La Justícia ja va fallar permetent que un delinqüent sexual amb una llarga condemna sortís amb permís penitenciari i matés i torturés a dues noies joves. Però la incompetència judicial sembla no tenir límits i ara l’assassí tornaria al carrer sense que cap jutge rebés cap sanció ni cap inhabilitació. Potser seria bo que si ses senyories consideren que aquesta persona pot córrer pel carrer primer passés uns dies en companyia seva, a veure si després continuen pensant el mateix. No hi ha dret!

El Suprem ha generat alarma social amb la seva sentència i també ha creat encara més indignació contra el sistema judicial després d’un any força “lluït” pel que fa la facilitat dels delinqüents a l’hora de sortir al carrer. Jutges i magistrats semblen avui intocables, instal•lats en una mena de corporativisme predemocràtic i penso que comença a ser hora que ens deixem d’hipocresies. La Fiscalia va fer pública una nota de queixa tot i dir que respecta la sentència del Suprem. Doncs jo no la respecto,carai, s’han de començar a dir les coses clares. No només no la respecto sinó que em fa fàstic i penso que el legislador estatal alguna cosa hauria de fer davant aquest autèntic escàndol que si no esdevé nova tragèdia és degut a que l’acusat té un llarg “currículum” que el mantindrà a la presó.

Però, i si no l’hagués tingut i aquest cap de setmana ja corregués pels carrers de Barcelona? I si tornés a matar? Aniria algun jutge a la presó? Qui assumiria la responsabilitat per aquestes noves vides truncades? No pot ser, ja està bé. Sembla que ens prenguin el pèl i que juguin alegrement amb la

nostra seguretat i amb els nostres diners malbaratant processos judicials. Calen mesures per posar fi a aquest tipus d’animalades judicials, mesures dràstiques, contundents i immediates. És el mínim que podem exigir com a ciutadans que ja en tenim la pipa plena, la veritat, de tanta incompetència i de tanta impunitat.

(Article d’opinió emès per Onda Rambla Girona el divendres 26-06-09 dins la secció “L’esgarrapada”).

Míting de CiU a Girona: chapeau!

2009-06-04T01:03:00.004+02:00

Acabo d'arribar del míting central de CiU a Girona. Molt de nivell i molt parlar d'Europa, cosa estranya en aquestes eleccions per part dels altres partits, especialment dels d'obediència estatal com el PP i el PSC. Si a l'acte hi havia algú que encara es preguntava per què havia d'anar diumenge a votar, em sembla que ha surtit sense cap dubte. Catalunya és Europa, ho hem estat sempre, i més Europa és també menys España. Hem de començar a mirar més cap allà i no tant cap a Madrid. Dins Europa és on Catalunya ha de trobar el seu espai, però encara queda malauradament molt de camí per recórrer.

Assaborir el moment

2009-05-30T23:31:00.003+02:00

Després de la ressaca pel "triplet" cal no perdre el nord perquè es pot passar de l'optimisme més gran al pessimisme més absolut en només vint-i-quatre hores i la gent del Barça en tenim experiència en això. Val més no fer plans per demà, és millor gaudir del moment, assaborir el que hem aconseguit (que és molt) i ja veurem el que vindrà. Sigui bo o dolent.

Triplet? No hi ha impossibles

2009-05-27T17:44:00.003+02:00

Avui el Barça pot fer el triplet i tots tenim el cap a Roma, especialment els que hi hauríem volgut anar i no hem pogut. Fa només uns mesos semblava impossible que el Barça d'aquest any fos un Barça triomfant i ens podem trobar d'aquí poques hores el "triplet". Si alguna cosa demostra tot plegat és que no hi ha coses impossibles, ni en el futbol ni a la vida, que amb esforç, ganes i -per què no?- un xic de risc es poden assolir els objectius que un es proposa si aquests valen realment la pena.

Europa

2009-05-20T13:12:00.003+02:00

Fa dies que no escric i alguns de vosaltres ja m'heu estirat les orelles via c/e. Teniu raó. El bloc va quedant al darrere de les prioritats i no pot ser. Faig pròpòsit d'esmena. Anem al gra.

Aquest dies, de forma molt fluixeta, es comença a parlar de les eleccions al Parlament Europeu. No deixa de ser curiós que a Catalunya, una nació europeista com poques, hi hagi aquest passotisme cap el que suposen aqusts comicis. Els governs han fet poca pedagogia, començant per no reconèixer, per no explicar, que els parlaments estatals cada vegada tenen menys pes i la cambra legislativa de Brusel·les cada vegada en té més. No volen que sigui dit que a més Europa, menys Espanya. És difícil avui trobar normativa espanyola o catalana nova que no vingui obligada, proposada o influenciada pels òrgans legislatius de la Unió Europea. Ho acabem de veure inclús en un tema com la nova normativa sobre pirotècnia.

Però tampoc ajuden a centrar el debat partits com el PSC, que en comptes d'explicar les seves propostes o qui és la seva candidata és dediquen a fer por amb el PP i penjar fotos de Vidal-Quadras. Tracten l'elector d'imbècil i es queden tant amples!!! Si volen penjar fotos de personatges que han perjudicat Catalunya i la seva gent que pengin la foto de l'exministra de Foment Magdalena Álvarez que, per cert, va a la llista del PSOE per davant de la primera candidata del PSC, per molt que ho vulguin amagar.

Un dia per gaudir del 2-6

2009-05-03T23:12:00.002+02:00

Doncs sí. Avui la única premsa que he llegit han estat l'As i el Marca, per riure una estona després d'acabar-se els efectes de la levitació provocada pel 2-6 d'ahir al Bernabeu. He enviat els sms de rigor als amics i coneguts madridistes, extremadament cruels -ho reconec- però els que tenim memòria encara recordem els que vam rebre d'ells la temporada passada.

He aprofitat la tarda per perdre'm una estona sota unes alsines per Madremanya. Un Montecristo del 2 és bona companyia per gaudir del silenci i reflexionar. No hi són mai de més aquestes estones d'introspecció, de pensar en el que podria ser i no és, o en el que hauria de ser i potser serà. Pensar on estem i a on volem anar, mirant molt endavant i ben poc endarrere. Carregar piles, en certa manera. Demà som dilluns i tornem al Dragon Khan.

Ja en tinc 41

2009-04-26T20:36:00.003+02:00

Ahir vaig fer els meus primers 41 anys. No té massa mèrit però una vintena d'amics ho van voler celebrar amb mi dinant. D'altres em van fer un truc, correus i sms. Quan miro enrere, una de les coses que més satisfet em deixen és d'haver tingut sort de trobar bons amics. Deia en Groucho Marx que els amics van i venen però els enemics s'acumulen. Discrepo en la primera part; la segona és una veritat com un temple, us ho puc ben assegurar, jajaja! Hi ha amics que es queden, que sempre els tens al costat. Amb alguns dels d'ahir ens coneixem des que portàvem bolquers; d'altres s'han anat afegint a la colla -o nosaltres a la seva, és igual-. Aquestes estones de xerrada sense tema concret, de riure fàcil i cridaner, de llarga sobretaula emboirada pel fum dels cigars i musicada per la fressa dels glaçons del gin tonic... no tenen preu, què voleu que us hi digui.

Només les estones d'amor hi poden competir. De fet, l'amistat és semblant a l'amor, segurament menys complicada però el foc s'ha d'anar cuidant igual per evitar que la flama s'apagui. No cal patir perquè tenim llenya per dies.

Farreras absolt. I les disculpes?

2009-04-16T23:48:00.007+02:00

L'exconseller Farreras ha estat absolt després d'anys de patir un calvari que, segons diu ara la Justícia, era injustificat. S'han dit animalades de tota mena, acusacions contra ell i contra Unió que han fregat el delicte, merda i més merda anys i anys... No hi havia res. Ara seria doncs l'hora de les disculpes (tot i que si jo fos l'afectat els diria que ja se les poden fotre en cert lloc). Però no. Cap ni una. Vivim en un món ple de covards i de gent sense cap escrúpol ni dignitat, que hi farem.

En comptes de, com a mínim, callar, alguns encara han aprofitat per continuar lladrant. El bufó en cap del PSC i de la cort montillesca, el tal Zaragoza, exigeix a CiU disculpes perquè en sentència no ferma es condemna un antic secretari general. No diu ni piu d'en Farreras. S'ha de tenir pebrots o ser un gamerús diplomat (opto per la segona opció) perquè un paio del PSC digui això quan aquest partit i el seva nau nodrissa, el PSOE, han estat la tapadora del grup de xorissos més gran de la democràcia espanyola. Xorissos de l'alçada d'un campanar que no han tornat ni un duro del que van mangar, robar, defraudar, furtar, xupar, estafar... Una fàbrica de xorissos! Parlar de Filesa seria massa fàcil però atès que el personatge aquest, Zaragoza, marca el compàs de la música, el seguirem. Zaragoza, campeón, et penjo una foto en aquest article, a veure si et refresca memòria. Potser sense el pijama a ratlles et costa conèixer a algun dels fotografiats, però sovint el tens ben aprop com a col·laborador teu que és, per tant et deu sonar. Em sap greu remoure merda però veig que és el que t'agrada i atès que sóc dels que penso que ja està bé de parar la galta, passen aquestes coses.

L'impresentable del PSC no ha estat sol en el llançament de porqueria. La portaveu d'Iniciativa, Laia Ortiz, tampoc veu clar que Unió no s'hagi finançat de forma irregular. Tampoc gaire mèrit perquè aquesta noia no veu clar ni com escriure el seu nom, ja em direu com veurà una sentència judicial. Això de cantar encara La Internacional i emocionar-se amb els discuros de l'amic Fidel es veu que té efectes secundaris greus. Normalment els partits posen polítics/ques d'un cert nivell com a portaveus però Iniciativa fins i tot en això ha de ser diferent. Ara bé, ja veurem que diuen els jutges dels informes sobre la felicitat, el gripau gripat i la reproducció del cargol volador que han encarregat les conselleries d'Iniciativa a coneguts i saludats, que deia en Pla. Potser al final veurà alguna cosa clara, la pobra.

En fi, si no ho dic exploto.

S’ha de tenir pilotes per escriure segons què

2009-04-07T00:13:00.003+02:00

Sembla estrany el joc mediàtic que ha donat l’aprovació de l’ordenança de civisme de la Bisbal. He de dir que no ens hem inventat res. Hem mirat altres ordenances similars d’altres municipis i, una mica d’aquí una mica d’allà, hem fet la nostra. No per caprici, sinó per donar resposta a la petició de molts veïns i comerciants de la Bisbal que fa temps que es queixen de la inacció de l’Ajuntament en qüestions de civisme al carrer. Veïns i comerciants que es queixen de brutícia, d’orinades al carrer, de pintades, d’excrements de gossos, de malbaratament de recursos públics invertits en mobiliari urbà... Només una dada: les destrosses en els parcs infantils de la Bisbal dels darrers quatre o cinc mesos pugen més de sis mil euros, que aviat és dit.

Veig que ha fet molta gràcia a alguns el tema del jugar a pilota. Gràcia des del desconeixement, és clar, perquè no s’han pres la molèstia de llegir l’ordenança. Ni tan sols fullejar-la. Anem a mirar què diu el text. Només parla de jugar a pilota en dos articles i no hi ha cap prohibició genèrica. En el primer, l’article 12, ens diu que “amb relació a la via pública i als seus elements estructurals, és prohibit, a més dels comportaments genèrics establerts en aquesta Ordenança” un seguit de punts entre els quals trobem l’apartat g): “La pràctica de jocs a la via i espais públics està sotmesa al principi general de respecte als altres usuaris, especialment pel que fa la seva seguretat i tranquil•litat. Aquestes pràctiques també estan sotmeses al fet que no comportin perill per als béns, serveis o instal•lacions, tant públiques com privades.” A continuació, el punt h) ens diu: “Realitzar qualsevol activitat esportiva o lúdica fora dels espais o recintes destinats a aquestes finalitats, que provoquin molèsties als usuaris de l’espai o al veïnat, molèsties o perill per als vianants, o que causi el deteriorament dels elements de la via pública, sigui del mobiliari urbà, com també d’aquells elements privats que donen a la via pública. En aquest apartat s’hi inclouen especialment entre altres, els jocs de pilota, monopatí, l’ús de bicicletes o altres activitats semblants, llevat les que autoritzi l’Ajuntament pel seu caràcter popular i/o tradicional”.

O sigui, que si no hi ha molèsties als usuaris de l’espai o perill pels vianants (especialment gent gran, persones amb mobilitat reduïda o nens petits) o es faci malbé alguna cosa, cap problema. És el mateix que diuen la resta d’ordenances d’aquest tipus, només cal consultar-les. Per acabar-ho de deixar més clar encara, vam introduïr l’apartat g) abans esmentat, recollit d’una al•legació presentada pel PSC, a l’oposició.

De pilotes se’n parla en un altre article, el 18, sobre parcs i jardins. És pur sentit comú. En aquests espais, parcs i jardins, “és especialment prohibit”, entre altres punts, “jugar a pilota i practicar exercicis físics fora dels espais destinats a aquest fi”. Però només en aquests espais, no cal ser advocat per entendre-ho, ni es pot fer dir a l’ordenança el que no diu.

D’on ve el problema, la conyeta fàcil? Ho desconec. He parlat amb ajuntaments que tenen, textualment, el mateix redactat que nosaltres i cap mitjà se’n va fer resó en el seu moment. I són força més grans que el nostre.

A la Bisbal patim problemes amb els jocs de pilota que no els causen nens de tres o quatre anys jugant innocentment, el causen persones de vint i trenta anys rebotint amb tota la seva força pilotes a les façanes o a les persianes metàl•liques de les botigues en el centre històric, principalment. Contra això volem lluitar i així ho he explicat de forma reiterada en el Ple municipal. Potser per ser recollides les meves paraules ho hauria d’haver fet jugant a futbol a la plaça amb uns quants nens petits però em semblava excessiu, la veritat.

Hem aprovat una ordenança per protegir drets, no per retallar-ne cap i amb aquest esperit l’aplicarem. El seu objectiu queda definit a l’article 2: “millorar la qualitat de vida en el municipi, mitjançant l'establiment de normes que regulin determinats aspectes i manifestacions de la convi¬vència ciutadana, fent compatibles els drets d'uns i altres, garantint-ne el respecte mutu”. Aquesta és la clau, fer compatibles els drets d’uns i altres. A dia d’avui, el dret que preval és el de l’incívic i això és el que volem canviar, informant i dialogant el que faci falta però també aplicant la normativa de forma estricta quan sigui necessari.

Als polítics se’ns recepta sempre serietat des de l’opinió publicada i hi estic d’acord; ara bé, crec que alguns dels que la recepten a dojo també haurien de prendre’n una mica, d’aquesta medicina.

(Article publicat al Diari de Girona, secció d'Opinió, el 06/04/09)

El PSOE se'ns pixa a sobre i Montilla ens diu que plou

2009-03-29T20:53:00.002+02:00

En uns moments en que el país necessita un govern fort, amb un president que lideri i uns consellers que generin confiança a la ciutadania, ja veiem el que tenim: el ridícul personificat. Que Iniciativa i Joan Saura no podien gestionar Interior ho sabia tothom. La guilla no pot guardar les gallines. Durant els dos anys i escaig de Tripartit-2 això s’ha anat veient en paral•lel al desprestigi dels Mossos promogut de forma directa per aquells que cobren per prestigiar aquest cos. El xou de la darrera setmana faria inevitable la dimissió o la destitució fulminant del conseller en qualsevol govern mínimament normal del món. Aquí encara discutim si es talla el cap al director general de Policia.

Montilla es troba avui igual que Maragall quan va intentar fer un canvi de govern i no va poder. El president hauria de fer fora el número 3 del seu govern i líder d’un dels socis i no pot, no té autoritat ni per això. És igual la imatge, la nefasta gestió, el desgavell als Mossos, és igual el país en definitiva; la qüestió és aguantar la cadira al preu que sigui. Com pot un conseller d’Interior desacreditar l’actuació de la seva policia per complir les seves ordres, obligar altres membres del govern a sortir a donar suport als Mossos per acabar enviant ell al cap d’uns dies una carta als agents on deia l’inrevés del que havia dit inicialment? Com pot un conseller desvetllar un dijous les xifres del finançament que el mateix president no havia volgut revelar el dia abans en el Parlament, només i exclusivament per desviar l’atenció i la pressió sobre la nefasta gestió amb els Mossos? Un president pot permetre aquesta comportament? Quin desastre!

Ja que parlem de finançament, el govern “amic” de Madrid està prenent el pèl al Tripartit però el senyor Montilla quan se li pixen a sobre els del PSOE ens explica que plou. Doncs plou a bots i barrals! Això sí, queda clar d’entrada que els diputats del PSC a Madrid tenen com a funció aguantar Zapatero passi el que passi, no defensar Catalunya i la seva gent. I les culpes, de CiU! El cinisme de Montilla no té límits. Si aquests 25 diputats, un sol dia -només un!- no es presentessin al Congrés o s’abstinguessin en totes les votacions, Catalunya tindria l’endemà un sistema de finançament digne, que no ens regalés res i només ens donés allò que ens toca per justícia que és també allò que ja hem pagat. El PSC no ho plantejarà mai perquè les seves prioritats són les que són: ells treballen per mantenir el PSOE a la Moncloa i mantenir-se a la plaça de Sant Jaume és un tema que no els preocupa més enllà de l’ocupació del poder pel poder. Així de clar i així de trist.

I mentrestant, el país cap avall, amb un govern que és un guirigai i que encara ens farà enyorar el govern de Maragall, que aviat és dit. El poc prestigi que quedava, dilapidat; les empreses, soles davant el perill i sense u govern que els hi faci costat; i anem passant la tempesta econòmica amb un vaixell sense capità ni tripulació. Aquest govern Montilla és mort i ben mort, només queda per veure quan de temps el faran viure de forma artificial. Pel bé del país esperem que sigui gens.

(Article emès per Onda Rambla Girona el 27-03-09, dins la secció “L’Esgarrada”)

Ullastret, la Bisbal i les Medes

2009-03-15T21:19:00.003+01:00

Dimecres vaig fer preguntes a dos consellers. Al matí, el conseller de Cultura va agafar el compromís d¡asseure's a parlar de la declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) del conjunt d'Ullastret amb els quatre alcaldes afectats. La Generalitat va ampliar la protecció del conjunt però també del seu entorn sense parlar amb els ajuntaments d'Ullastret, Forallac, Fontanilles i Serra de Daró, i els tres darrers han presentants contenciosos al jutjat. Normal, els municipis tenen el dret a demanar ser respectats. Li vaig dir al conseller Tresserres que si avui hi havia alguna cosa a protegir en el territori era gràcies a la feina de la seva gent i dels seus ajuntaments i que els municipis, com a únics legítims representants de la voluntat de la seva gent, havien de ser escoltats i tinguts en compte. En canvi, el que va fer el Tripartit va ser que se n'assabentessin de tot plegat pel DOGC i pel diari, i escoltar alguna entitat que diu ser conservacionista però amb membres domiciliats a Barcelona amb interessos urbanístics concrets a la zona.

Si voleu seguir la intervenció, podeu anar a: http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0406/IE040603?p_cp1=326662&p_cp2=tot&p_cp3=20&p_cp22=cerca

A la tarda vaig tenir doble sessió amb el conseller de Medi Ambient. Primer, sobre la depuradora i el col·lector de la Bisbal. Em va costar dos torns d'intervenció però al final el conseller Baltasar va donar per primera vegada una data en que estarà l'ampliació acabada i en funcionament: principis de 2010. També va dir que cap empresa hauria de plegar per no poder abocar fins aquella data i que es buscarien solucions provisionals. Ens ho haurem de creure però estarem vigilants. Molt. (http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0406/IE040603?p_cp1=331335&p_cp2=tot&p_cp3=11&p_cp22=cerca).

Després, vam parlar del Pla rector d'usos i gestió de les Illes Medes. Li vaig dir que era inaplicable tal i com estava redactat, i que atentava contra el producte turístic de la immersió a l'Estartit i contra el futur de les empreses del sector. Va dir que estava obert al diàleg i que el Pla no s'aplicaria aquesta temporada. Dialogar no vol dir només escoltar i després fer el que et sembli; vol dir tenir en compte alguna de les coses que et diuen. Permeteu-me ser escèptic. També molt. (http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0406/IE040603?p_cp1=331335&p_cp2=tot&p_cp3=32&p_cp22=cerca).

Reflexió sobre el País Basc

2009-03-02T21:51:00.003+01:00

Els bons resultats del PNB a les eleccions d'ahir poden comportar que passi a l'oposició per primera vegada. Serà un cop dur per la diferència de vots i pel frontisme que això suposarà en aquella terra castigada. De fet, s'ha de reconèixer que la fotografia electoral ha estat "moguda" per la il·legalització de l'esquerra radical, però penso que ells s'ho han buscat no condemnant la violència. Ara, voler ser lehendakari quedant segon a distància del primer i gràcies exclusives al suport de PP i UPyD costa d'entendre, sobretot perquè no veig per enlloc el benefici que en traurà el poble basc en el seu conjunt d'aquest canvi.

Amb el panorama que ha quedat allà, només Madrid i Zapatero poden salvar el PNB. Aquest partit pràcticament va regalar el seu suport als pressupostos de l'estat fa només dos mesos sense preocupar-se de com quedava el finançament de Catalunya. De fet, i això no agradarà escoltar-ho a alguns, al PNB se n'hi refotut històricament el que passava a Catalunya mentre que aquí, burros una vegada més, els catalanistes no hem fet altra cosa que voler emmirallar-nos en el País Basc i els seus partits nacionalistes. No sé si el PNB demanarà ara l'ajut a CiU per evitar que Zapatero canviï de xicota al Congrés dels Diputats, però si de mi depengués jo donaria al PNB el mateix suport que el PNB ha donat a CiU. Si ells tenen clar que els seus interessos estan per sobre de tot, potser que a més de mirar cap al nord amb una enveja inexplicable comencem a aprendre'n alguna cosa pràctica.

Dia d'Andalucía

2009-03-01T20:37:00.003+01:00

Ahir vaig acompanyar els meus conciutadans de la Casa Cultural d'Andalucía de la Bisbal en la celebració del dia d'aquesta comunitat. Ho vaig fer com un acte de normalitat. Tots tenim el dret -i fins i tot el deure- de recordar quins són els nostres orígens, les nostres arrels, malgrat el temps que faci que formem part d'un altre país i estiguem plenament integrats en ell. També cal fer-ho present als fills i als nets que ja han nascut a Catalunya. Penso que s'ha d'entendre així i penso també és el mateix que voldria jo, com a català i com a catalanista, si haguéssim estat terra d'emigració cap a una altra zona de l'estat espanyol en comptes de ser un país receptor.

Cadena perpètua

2009-02-24T17:10:00.003+01:00

Avui el pare de Marta del Castillo, la noia assassinada a Sevilla, ha anat a veure al president del govern per demanar-li que a l'estat espanyol s'instauri la cadena perpètua per segons quins delictes. He de confessar i no me n'amago que hi estic totalment d'acord. Hi és a França, a Gran Bretanya, a Itàlia, a la majoria de països del nostre entorn, amb molta més tradició democràtica que nosaltres i amb codis penals igual de garantistes.

Penso que en el nostre sistema penal hi ha un pecat original, un principi equivocat: que tothom es reinsertable, independentment del delicte que hagi comès i independetment de l'individu de que parlem. Jo no ho crec. Hi ha delictes i delinqüents que no aguanten una segona oportunitat, ni la societat o els familiars de les víctimes tenen per què pagar un preu afegit al mal sofert. No té cap sentit. Podem ser els més progres del món però tenim un codi penal i una aplicació de les penes que massa sovint provoca vergonya i indignació. Gent amb vuitanta detencions o més que corre tant tranquil·la pel carrer, violadors reincidents, maltractadors sense control, massa exemples per pocs que siguin. La víctima és la persona morta i la seva família, no l'assassí, no ens equivoquem.

A les alçades que estem ja ens hauríem d'haver tret de sobre segons quins complexes del passat i entendre que, encara que s'estigui parlant de cadena perpètua, només es demana justícia, no venjança. Si tots els democràtes europeus ho entenen així, per què nosaltres hem de ser diferents?

Un reconeixement

2009-02-23T20:14:00.003+01:00

En Duran Lleida ha fet avui una cosa que per a molts polítics seria impensable: reconèixer haver comès un error. Bé, ho ha dit com ho diríem a l'Empordà, que ha fet una cagada. Recordareu que era sobre unes consideracions entorn a la constitucionalitat de l'Estatut. Una de les coses que crema més a l'elector és que sempre tots els polítics tenim raó, sembla que no ens equivoquem mai. Doncs ho fem però molts pocs s'atreveixen a fer el pas endavant de dir m'he equivocat.

Dit això,en Duran també ha dit una altra cosa que no ha tingut tant de resó: que els missatges dels polítics es simplifiquen amb excès. El seu cas n'ha estat un exemple més. Fa temps que ho dic. No hi manera de poder transmetre missatges d'un cert contingut, d'una certa profunditat, a través dels mitjans. Ho comprovo a diari en el Parlament. Tot queda en l'anècdota o el titular fàcil, com si els polítics no fessim res i com si al receptor no li interessés res més; em nego a creure-ho. Un important tema per a la reflexió.

Els amics, un tresor

2009-02-18T10:45:00.003+01:00

L'informatiu digital bisbalactual em va penjar ahir l'entrevista que em van fer a mitjans de la setmana passada. Teniu l'enllaç en aquesta pàgina. De seguida, els amics (i suposo que també coneguts i saludats) van fer els seus comentaris de suport. Qui té amics té un tresor, diu un d'ells. I tant! Ho he tingut sempre molt clar i penso que he tingut molta sort en aquest aspecte. Gràcies a tots i a totes per ser com sou.

La cabra tira al monte (2)

2009-02-16T00:10:00.004+01:00

Si fa un parell de diumenges veiem un diputat català d'EUiA defensant la dictadura dels Castro SL, ahir diumenge un eurodiputat d'ICV justificava Hugo Chávez per haver expulsat un eurodiputat del PP que havia gosat expressar-se lliurement a Veneçuela. Quines misèries! Diu Romeva, el noi mudat d'ICV, que a Veneçuela hi ha "dret d'admissió". I es queda tan tranquil! Suposo que aquest concepte de llibertat d'expressió és el que ells desitjarien aplicar si algun dia timguessin majoria per poder governar aquí (només de dir-ho, el meu inconscient ja rumia on tinc el passaport!). Sortosament, la democràcia espanyola no en té de dret d'admissió i per això comunistes i feixistes (que són dues cares de la mateixa moneda, no ho oblidem)es poden presentar a les eleccions lliurement i dir les animalades que els sembli. També cal matitzar, per ser justos, que mentre a uns se'ls aplica el codi penal a la més mínima quan preseten un llibre o ensenyen segons quines banderes, els comunoistes es poden passejar tranquil·lament amb banderes vermelles amb falç i martell, fotos de l'amic Stalin o d'altres "defensors" dels treballadors, gent progressista que tant de bé ha fet a la Humanitat i els símbols dels quals es veu que no inciten a l'odi. Aquests no.

Amb aquest concepte de la llibertat d'expressió no ha d'estranyar després que surtin els portaveus dels ¿excomunistes? de colors i parlin de complots quan es critica l'encara conseller Saura per ineptitud reincident. Quina por... la premsa, la dreta, l'esglèsia...uuuuuh, tothom conspirant contra tan insigne polític, contra tan gran líder. Per això no ha d'estranyar que envegin el dret d'admissió del gran demòcrata Chávez.

A aquesta colla no els arregla ni el conseller Baltasar resant un any seguit a la Moreneta! El que s'ha d'arribar a escoltar!

Molt trist

2009-02-14T14:10:00.004+01:00

Ahir al vespre vaig participar a la concentració organitzada a Palafrugell per recordar que es complien tres mesos de l'assassinat de la Montse. Tristor i indignació continguda poden definir l'acte. Tristor per la pèrdua, per la falta, per la família, pels amics, per una vida jove arrebatada de forma salvatge; i indignació contra l'assassí, que encara continua lliure. Els Mossos però hi estan a sobre i se'ls ha de fer confiança. I continuar demanant tota col·laboració ciutadana que pugui ajudar a la policia, per insignificant que pugui semblar la informació.

Durant tota l'estona no em va poder treure del cap el drama que ha de viure an especial el fill de la Montse, suposo que perquè jo també tinc un fill petit. Sortosament, el nano té una família que és una pinya i ahir, malgrat el dolor, ho van demostrar. Gent ferma.

En Duran a la comarca

2009-02-14T13:44:00.003+01:00

Ahir al matí, el president del Comitè de Govern d'Unió, en Josep Antoni Duran Lleida va visitar la comarca. Primer va passar per Televisió Costa Brava, convidat pels amics del Trampolí. Aquesta entitat de persones amb discapacitat, amb la Maite al capdavent, hi fa un programa d'entrevistes molt interessant. El mirarem segur. Bona feina.

Després ens vam desplaçar fins a Palamós, al Club Nàutic, on els portaveus del Fòrum Social del Litoral Gironí ens van fer una detallada exposició del què podia suposar per aquesta zona de la Costa Brava la idea del govern de Madrid de crear una àrea protegida. El principal problema és la manca d'informació. No pot ser que s'estigui estudiant un tema de tanta importància per la zona, que pot influir en els usos tradicionals i afectar les empreses turístiques i de lleure i es porti en secret. Què volen, explicar-ho quan ho tinguin tot fet? No pot ser. El secretisme crea alarma i a una administració moderna i democràtica se li h'exigir transparència. És el mínim. Deixant de banda que el tema em dóna males vibracions i em sembla que des de Madrid no saben quin terreny trepitgen, ni el perjudici que poden provocar a centenars de persones del Baix Empordà. Amb el mal precedent del que està passant a les Medes, pot ser un cop potser irreversible al turisme d'immersió després de tants d'esforços per atraure'l. Tot plegat fa olor de disbarat, tant de bo m'equivoqui.

En Duran i la nostra diputada a Madrid, la Montse, vetllaran allà per veure com està el tema; la feina d'aquí ens la partirem amb la Isabel Ruiz, ella a l'ajuntament de Palamós (que tinc la impressió que sap força més del que diu), i jo davant la Generalitat, que també haurà de fer un informe sobre el tema. De fet, ja fa dies que ho he mogut, arran d'un primer contacte que vaig tenir amb el Fòrum i el conseller Nadal i el conseller Baltasar ja deuen tenir les meves preguntes parlamentàries sobre la taula. A veure què contesten.

Comissions: ni vial, ni depuradora

2009-02-12T18:24:00.005+01:00

Una de les feines més desconegudes dels parlamentaris és, precisament, la que ens en porta més a la Ciutadella: l'assistència a les comissions. Allà hi ha debat continuat, es voten moltes propostes territorials i els consellers han de respondre les preguntes de l'oposició. Ahir vaig a anar a la Política Territorial al matí i a la Medi Ambient a la tarda; avui a la de Salut al matí, a la d'Economia a la tarda (visita d'una delegació del Parlament serbi molt interessada en el finançament) i després novament a la de Salut, que continuava. Va ser més distret ahir, que vaig defensar dues propostes meves sobre temes de la Bisbal que el "rodillo" del Tripartit va tombar.

Una, demanava més seguretat al vial: passos per a vianants amb semàfor, carril bici, més llum... Coses rares pel que veig. Vaig recordar que era una obra inacabada de la Generalitat i que hi ha hagut accidents amb morts i ferits greus, però ni cas. A més, tenen la cara de desviar culpes a l'Ajuntament, quan no el deixen actuar perquè Carreteres diu que la via és seva. A veure si es posen d'acord perquè això és un catxondeo.

I si algú en dubtava, a la tarda segona sessió: Medi Ambient diu que depuradora de la Bisbal està saturada i posa problemes a alguna empresa que es vol traslladar. No cal que ho diguin , la merda surt per tots costats, aneu a veure el Daró més avall del pavelló. O pregunteu al Pedró el que han d'aguantar. I el col·lector continua avariat fa anys. Però tranquils, que el Tripartit diu que la depuradora s'ampliarà aviat, això sí, sense donar cap data. Que una empresa de la Bisbal no pugui anar a les noves instal·lacions de Corçà perquè no li donen permís per culpa de la depuradora no té importància per aquesta gent, que a vegades em pregunto en quin món viuen. Admiro l'empresari bisbalenc en qüestió per no engegar-los a tots i portar l'empresa fora de Catalunya. Ah, per cert, aquí també diuen els Tripartits que l'Ajuntament hi té responsabilitat. Vaig quedar amb la boca oberta! No van dir quina ni per què, evidentment, perquè la nostra ruïna de depuradora és competència exclusiva de la Generalitat. Però què els hi expliques! Votació i punt.

Roda de premsa a la Bisbal

2009-02-12T18:04:00.004+01:00

Avui al matí hem fet roda de premsa amb l'alcalde a l'ajuntament per presentar la nova targeta de la zona blava que, a partir de dilluns, donarà una hora gratuïta a tots els vehicles que paguin l'impost de circulació a la Bisbal. Aquesta hora gratis i l'entrada en servei de les 120 places d'aparcament lliure als nous jutjats ens permet ampliar l'àmbit de la zona blava a la Plaça Nova i a la Plaça Carreras Dagas. Són dues places que s'han convertit en dos garatges a l'aire lliure. La gent deixa el cotxe allà tot el matí o tot el dia i no serveix per a la gent que va a comprar al centre. Precisament, l'objectiu de la zona blava és que hi hagi rotació de vehicles i els clients puguin anar a comprar.

També hem tingut cura dels veïns de la zona i hem racionalizat horaris, tant de zona blava com de càrrega i descàrrega.Ara la zona blava acabarà al migdia a la 1 en comptes de a 2/4 de 2 com fins ara i començarà a les 5 de la tarda i no a les 4. Com a reforç, les zones de càrrega i descàrrega que ara tenien horari continuat de 12 hores, quedaran lliures de la 1 a les 4 de la tarda, i a les 7 es podran ocupar lliurement. Són mesures de racionalització i de sentit comú. Ampliem espai de pagament però oferim aparcament alternatiu, regalem 1 hora i reduim el temps de pagament. Hi perdem diners (que és igual perquè no és recaptar l'objectiu) i encara algí s'atreveix a dir que ho fem per cobrar més. Que m'ho expliquin perquè no ho entenc!

Preguntes al conseller Castells sobre el Centre Europeu del Consumidor

2009-02-05T10:51:00.003+01:00

Dimarts vaig exigir al conseller Castells que el Govern treballi per poder recuperar el Centre Europeu del Consumidor de Barcelona, que va dos anys el Tripartit es va deixar prendre per Madrid sense dir ni piu.

La cabra siempre tira al monte

2009-02-04T15:31:00.002+01:00

Aquesta vella dita castellana em va venir al cap l'altre dia al vespre veient els comunistes escridassant a Barcelona una concentració que exigia llibertat a Cuba. Llibertat i comunisme són incompatibles i els seus seguidors -els del comunisme- així ho han de fer saber i de practicar. Els comunistes haurien de tenir la mateixa consideració social i legal que els feixistes, i els seus emblemes, banderes i altres parafernàlies haurien de tenir la mateixa consideració que els símbols nazis o els franquistes. No hi ha totalitarismes bons i totalitarismes dolents. Malauradament, a Europa ho hem pogut comprovar.

Ara bé, he anat a l’hemeroteca de TV3 per una cosa que m’han explicat que m’havia passat per alt diumenge i m’he quedat glaçat escoltant tot un secretari de la Mesa del Parlament, Jordi Miralles (EUiA), declarant que a Cuba “es respecten els drets fonamentals”. Si no ho escolto de pròpia veu no m’ho hagués cregut. Jo no sé que entén aquest individu per drets fonamentals però a Cuba hi ha molts presos polítics engarjolats, no hi llibertat de reunió, d’associació, i un llarg i trist etcètera. Però que un diputat català vagi a una contramanifestació i s’atreveixi a dir aquestes indecències em repugna. Com em repugna qualsevol totalitarisme i els que els aplaudeixen.

Quan hi ha problemes, sempre treuen pit tant l’extrema dreta com l’extrema esquerra. Europa no és cap excepció, malgrat haver patit aquests dos càncers durant dècades. La diferència és que la mitologia dels primers està on ha d’estar, a les escombraries, mentre que la dels segons es potencia per totes bandes: dels terroristes se’n diu alliberadors, els dictadors són líders de la revolució popular i els demòcrates morts són contrarevolucionaris o mercenaris. I això passa perquè fa massa temps que ho veiem i callem. Jo, almenys, no penso callar més, ja n’estic fart de nazis i de comunistes, dues cares de la mateixa moneda. Fart! Si la llibertat que prediquen per a nosaltres és la que defensen per als cubans, no tinc cap inconvenient a dir-los on se la poden guardar.

No tenim govern

2009-01-30T10:48:00.002+01:00

Si alguna virtut té el Tripartit liderat per Montilla és la seva capacitat per intentar treure’s les puces de sobre, expulsar les seves responsabilitats cap algú altre. Sempre que es qüestiona la manca de feina d’aquest suposat govern, la culpa és dels anys de CiU; sempre que un conseller la vessa, la culpa és de la premsa o de la víctima de la vessada; quan hi ha algun desastre, resulta que era inevitable perquè mai s’havia vist una cosa semblant... Si algú encara en dubtava, les ventades del passat cap de setmana li han acabat d’aclarir: la culpa és dels ajuntaments i dels metereòlegs. I avall! Les acusacions però, no les fa un indocumentat o, millor dit, algú que no s’hauria de permetre el luxe de ser un indocumentat, les fa els president de Catalunya, José Montilla. Curiosament, les va respondre defensant els municipis ni més ni menys que la presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat, feu de Montilla i companyia. Embolica que fa fort!

El Sr. Montilla ha demostrat una vegada més el gros que li ve el càrrec. Després dels seus silencis, després de les seves desaparicions perquè els problemes no l’esquitxin, després d’amagar-se darrera els seus consellers, ara aparaeix per tirar pilotes fora i culpar, com no, els demés. No recorda que els alcaldes afectats pel temporal de Nadal encara esperen -no ja una visita- una simple trucada del president de la Generalitat. És el mateix desaparegut en combat que demanava anys enrere com a màxim responsable del PSC (que és la feina que realment li agrada) la dimissió del president Pujol per unes nevades que van afectar la xarxa viària però que no van deixar cap mort.

Aquest és el govern que té Catalunya: un vicepresident del govern que es feia targetes dient que era vicepresident de la Generalitat i que darrerament es dedica a gastar, a nomenar assessors (això sí, no tots són familiars seus, cal dir-ho per ser justos) i a gaudir de la vida contemplativa. Un número tres i líder de Iniciativa que es pessiga cada matí per creure’s que un partit amb tants pocs vots sigui capaç de tenir el país aturat, un Joan Saura que cada vegada s’assembla més al Fernando Morán dels bons temps. I de la resta de consellers, deixeu-me destacar el d’Economia, Antoni Castells, a qui no s’escolten ni tan sols els del seu partit, que no fan altra cosa que vendre’l cada vegada que va a Madrid a negociar amb el ministre Solbes. És el conseller que diverteix els seus companys del PSOE amenaçant amb no votar els pressupostos de l’Estat si no hi havia finançament. I ara torna a treure pit, quan els del PSOE encara riuen i no n’hi ha per menys. “Entre Zapatero i Catalunya, el PSC triarà Catalunya, José Luís”, deia en el passat un altre humorista de nivell. Ja ho hem vist. Riure per no plorar.

A veure si aquest desgavell i aquesta incapacitat manifesta per governar, per aplicar mesures mínimes per poder paliar la crisi dins les possibilitats que dóna gestionar un pressupost de 35 milions d’euros, faci adonar al votant, a la gent, que ja n’hi ha prou de Tripartit, que Catalunya es mereix tornar a tenir un govern responsable i que assumeixi les seves responsabilitats, que doni estabilitat, prestigi i també confiança al país. Veurem.

La Bisbal, 30 de gener de 2009

L’ESTRENA

2009-01-26T13:13:00.000+01:00

Aquest espai no té cap altra pretensió que recollir un seguit d’opinions, reflexions i comentaris derivats de l’actualitat o de la meva activitat diària. Les persones que ens dediquem a la política hem d’explicar el què fem, per què ho fem i escoltar allò que el ciutadà ens vol dir. El bloc és una eina òptima per ajudar a aquesta funció. Espero que sigui del vostre interès i, sobretot, espero els vostres comentaris i suggeriments.