La llibertat és l'enemic

Hi ha actes del nostre dia a dia als quals no donem importància però que són fruit de les llibertats de què gaudim. Per exemple, fer aquest comentari d’opinió. Dir el que un vol i com ho vol no només no està permès a molts països del món sinó que també pot tenir conseqüències nefastes per al autor. No acostumem a valorar prou l’entorn de llibertat –malgrat les limitacions i tot- en que vivim, que tampoc ens ha baixat del cel sinó que ha estat guanyat per la societat en un camí gens fàcil. La llibertat és el principal enemic del fanatisme, sigui del color que sigui, i dins aquest marc hem d’encabir l’atemptat contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo. Com ho hem de fer també amb les desenes de periodistes assassinats a tot el món durant el 2014. Encara que alguns bonistes no ho reconeguin, estem en guerra, i ho estem no contra l’islam o el món musulmà, sinó contra un integrisme que ens vol tornar a l’Edat Mitjana, contra un fanatisme que té segrestat a un déu per excusa per ensorrar la civilització occidental i els valors de llibertat, igualtat i fraternitat emanats precisament de la Franca del 1789. No és casualitat que tot hagi passat a França i els autors siguin francesos que reneguen dels valors de la republicans. El xoc entre la llibertat i l’integrisme és més gran allà.

Déu és l’excusa per imposar, per dominar, per sotmetre... però només això, l’excusa. L’objectiu dels que escalfen el cap als fidels és un altre. I, per cert, d’aquests que escalfen el cap als feligresos en tenim uns quants dins a casa, sigui a França o aquí. Paradoxalment, acollint-se a la llibertat d’expressió i de religió aquells que més les abominen, alguns imams i falsos profetes es dediquen a predicar l’odi i la violència des de les nostres pròpies mesquites, en un ventall d’odi que va des de la necessitat de l’extermini del que creu en un Déu diferent a la submissió forçada de la dona, tot una escala de contravalors intolerable. Ho han pogut fer venint directament del seu país, sovint sense conèixer l’idioma ni els costums del lloc que l’acull, i imposant a la comunitat del municipi noves i restrictives normes de convivència, sense cap filtre mínim. Greu error, comès per culpa de l’acomplexament amb què es tracta a Europa tot el que té a veure amb l’islam. I després acaben rebent justos, la immensa majoria, per pecadors.

Però els justos també s’han de mobilitzar quan passen coses com la d’aquesta setmana, més del que ho han fet, si es queixen de que se’ls posa al mateix sac. Les comunitats musulmanes europees haurien de ser  les primeres interessades en posar-se al capdavant de les mobilitzacions contra l’atemptat i també en favor de la llibertat d’expressió. I els seus països d’origen haurien d’evitar condemnes amb la boca petita. Potser m’ho sembla a mi, però hi veig reaccions massa tèbies, i és un altre element per a la reflexió.  

El primer perill que tenim ara al davant és un perill evident d’autocensura, que també era un dels objectius buscats pels terroristes, un avís per a navegants. De fet, alguns humoristes ja se l’apliquen fa temps, només cal mirar a casa nostra com alguns són absolutament atrevits i transgressors amb la religió catòlica i mai, mai, es posen amb la islàmica, ni de passada. Capellans, monges, verges, sant pares, etc, són mofats, ridiculitzats sovint amb molt mal gust, de forma ofensiva fins i tot, però ni profetes, ni imams no són ni esmentats, bàsicament per por a la reacció. Això és autocensura. Un altre tema a debat són els límits a la llibertat d’expressió, que en tot cas han de ser els establerts per la llei sorgida d’institucions democràtiques i per la Justícia emanada de la separació de poders i mai pot ser dictada des dels temples, i menys pels terroristes.

No ens queda altre camí que la fermesa, ser ferms, malgrat no tenir cap voluntat de màrtirs, molt ferms contra els fanatismes en la defensa de les nostres llibertats i dels nostres valors, en defensa en definitiva de la civilització.