divendres, 22 de març del 2013
Sovint em pregunto si som prou
conscients de la importància cabdal que té a casa nostre el sector turístic com
a motor econòmic. De fet, a dia d’avui és el principal coixí que tenim, ja que
ha permès mantenir els llocs de treballs en plena crisi. El turisme a Catalunya
ocupa de forma directa 400.000 persones a Catalunya i representa el 12% del
nostre PIB, que aviat és dit. En el passat recent, ens ha fet com mitja
vergonya reconèixer la nostra dependència, sana, del turisme, com si fos una
menysvaloració comparat amb el que suposava una dependència de la industria.
Dèiem que érem zona turística amb la boca petita. Sortosament, aquesta
concepció a dia d’avui ha canviat però encara ens queda molt de camp per
córrer.
A vegades ha donat la sensació
que els turistes veien sols i tot, que no calien polítiques de promoció ni una
oferta que anés més enllà del sol i platja. Això ja no és així, el turisme és
una indústria molt competitiva, mundial, i requereix l’atenció per part
d’administracions i privats a que obliga la part de PIB que genera. I tenir
present que qualsevol normativa nova, qualsevol impost nou, pot repercutir en
la competitivitat d’aquesta indústria. Precisament, un altre dels problemes
històrics és que en temes de turisme, tants caps tants barrets: les
administracions han anat cadascuna per la seva banda i el sector privat ha fet
exactament el mateix. Més que entrar en competència amb altres zones
turístiques del nostre entorn, ens hem fet competència entre nosaltres a tots
nivells. Aquest model propi de país subdesenvolupat ha estat deixat de banda
però no del tot. Costa encara a l’actualitat unir esforços quan és bàsica la
cooperació a totes bandes per optimitzar els pocs recursos disponibles.
Sortosament, la Costa Brava ha
aguantat tots els xotracs que hi ha hagut primer perquè té un marc únic, i
després perquè molta gent ha fet els deures i ha tingut visió suficient per
adaptar-se i oferir al visitant el què volia trobar. La Costa Brava avui ja no
són només l’encant de Cadaqués, les cales de Begur, els serveis de Platja d’Aro
o el lleure de Lloret, sinó que també s’hi ha afegit el Dalí de Figueres, el
romànic de Sant Miquel de Cruïlles, el cicloturisme per les Gavarres o el
turisme rural de l’Empordà. I l’objectiu no és que vingui gent i vinguin només a
casa meva; és que vingui gent, i si ve gent, que també passin per casa meva. Però
la gallina dels ous d’or s’ha de mimar i se n’ha de tenir cura. La promoció
continua sent una eina fonamental. En temps de dificultats, cal pensar molt bé
cap a on invertim i en els objectius que busquem. Queden enrere els temps de
bonança i un cert dispendi, d’equipaments poc pensats avui difícils de mantenir
i de dubtosa utilitat.
I queden debats eterns que algun
dia s’hauran de resoldre, que s’haurà de tenir el coratge de resoldre, com la
desestacionalització de les vacances com es fa a França especialment i altres
països, que ens eviti el col·lapse total de l’agost i ens permeti oferir un
millor servei durant més mesos. Que molt poc perquè aquest tema esdevingui
inajornable, potser ja ho seria si els conflictes al nord d’Àfrica no haguessin
fet tornar un turisme que ja havíem perdut. O debats com la revalorització dels
espais naturals com a eina turística sense malmetre les activitats del sector
primari que es puguin estar fent en aquests espais. O com adequar l’oferta
formativa dels nostres joves a la realitat econòmica del territori on viuen,
cosa que avui encara no es dóna per increïble que sembli a aquestes alçades. En
fi, s’ha fet i es fa bona feina, però en queda molta encara per fer perquè
l’oferta ha de ser constantment dinàmica com ho és també una demanda cada dia
més exigent i amb més alternatives de destí a les seves mans.
divendres, 15 de març del 2013
El 0,7% o com retallar a fons l’estat del benestar
El soroll mediàtic de
temes que, tot i ser importants, amb la que està caient haurien de ser
secundaris, distreu el punt del mira del ciutadà de les qüestions realment
bàsiques. Són temes que no venen tant, són de mal entendre i de mal explicar i
amb titulars difícils. Parlo per exemple de l’objectiu de dèficit per al 2013.
És més fàcil sortir al carrer o escriure al facebook bramant contra les
retallades del Govern de Catalunya que analitzar els per quès, és més fàcil el
populisme demagog i teledirigit políticament que no pas la recerca de la
veritat després de l’anàlisi i la reflexió. És el que hi ha. Entra millor veure
guàrdies civils encaputxats i amb la pistola al cinturó emportar-se un
expedient de la Diputació que parlar d’objectius de dèficit.
Dir que la Generalitat
enguany només pot generar un “forat” del 0,7% del seu pressupost vol dir que
s’hauran de retallar uns 4.400 milions d’euros, que se sumarien a les
retallades dels darrers dos anys que ja han situat el pressupostos al límit.
Aquesta quantitat no s’aconsegueix com diuen cínicament des de l’espanyolisme
tronat retallant consells comarcals, TV3, oficines a l’exterior o la
normalització lingüística, ni tan sols tancant el Parlament de Catalunya (que
ja agradaria a alguns) o fent fora tots els polítics (com volen alguns per
posar-hi, ells, evidentment). Són xifres tan besties que no aguanten cap
proclama populista. Retallar aquestes quantitats suposa retallar -i a fons-
l’estat de benestar, drets socials adquirits al llarg dels anys. Lamentant-ho
dir, perdre mitja paga extra dels treballadors públics serà una anècdota ja que
amb un 0,7% d’objectiu la retallada del capítol de personal haurà de ser
sagnant, terrible. I molt i molt injusta perquè Catalunya ha fet els deures els
darrers anys. Per això s’entén que el govern Mas esperi al màxim fer els pressupostos
a que, Europa primer i el PP a Madrid després, decideixin si flexibilitzen els
dèficits.
El Govern de la
Generalitat ha aconseguit passar d’un dèficit del 4,2% del PIB a principis de
l’any 2011 a un dèficit del 2% al tancament de l’any 2012. Això vol dir que en
només dos anys s’ha reduït el dèficit de la Generalitat en un 2,4%. En aquests
dos anys la despesa ordinària de la Generalitat de Catalunya s’ha reduït en
4.200 milions d’euros, o el que és el mateix, durant aquests dos darrers anys
la despesa s’ha reduït en 5,7 milions d’euros cada dia. I s’ha fet amb moltes
dificultats i decisions doloroses, però prioritzant les polítiques socials. Ho
diuen les xifres, no jo: la reducció de despesa que han experimentat
conjuntament els departaments de Salut, Ensenyament i Benestar Social i Família
ha estat del 12,5%, mentre que en la resta de departaments ha estat del 21,9%.
Tanmateix, el dèficit que el 2012 s’exigia que fos del’1,5 ha estat de l’1,96.
Això vol dir que s’han gastat uns 1.000 milions més dels que es podien i
aquests mil milions no estan coberts pel finançament de l’Estat.
Cal recordar que sovint
s’oblida interessadament o per ignorància, que el Govern de la Generalitat no
pot trucar cap altra porta per finançar-se, per buscar liquiditat, que la del
Tresor espanyol. Abans es buscava liquiditats als mercats nacionals o
internacionals, ara està prohibit. Per tant, estem en mans del govern del PP i
per això no ha d’estranyar que costi pagar farmàcies, hospitals, concerts o al
tercer sector.
Per acabar d’arreglar les xifres
del 2013, els ingressos que rebrà Catalunya del sistema de finançament seran un
1% inferiors atesa la caiguda de la recaptació. Al mateix temps els interessos
del deute (es paguen 6 milions d’euros diaris d’interessos) creixeran en 300
milions més i els pagaments diferits d'obres públiques augmentaran en 150
milions, una autèntica ruïna ideada pels socialistes, aquells mateixos que ara
tenen el morro i la pocavergonya de manifestar-se contra les retallades.
No m’agrada posar el retrovisor,
però m’agrada menys encara que alguns prenguin el pèl al personal, per això és
just recordar que el sobreendeutament de Catalunya respecte altres CCAA és
degut a la nefasta gestió del tripartit. Ara ningú ho vol recordar això, però
és una veritat com un temple i s’ha de recordar cada vegada que s’escolten
segons quines crítiques de PSC, ERC o ICV. Igual que s’ha de recordar al PP que
Montoro ha imposat els objectius de dèficit el 2013 reservant per a l’estat
tota la flexibilització aconseguida a Brussel·les i castigant les CCAA que són
les que aguanten l’estat del benestar. És a dir, l’estat retalla indirectament
el benestar dels ciutadans i encara renya a les autonomies per fer allò que
obliga a fer. Com diuen a les Castillas, “que
cada palo aguante su vela”.
divendres, 8 de març del 2013
El burka, sentencia contra la dignitat humana
La recent sentència del Tribunal
Suprem sobre l’ús del burka és un greu pas enrere pel que fa la dignitat i la
igualtat de les persones. Que un ajuntament com el de Lleida -o el que sigui-
no pugui establir unes normes mínimes d’accés a les instal·lacions municipals
costa d’entendre, però encara costa més d’entendre que aquesta sentència, com
va dir l’advocat recorrent, sigui la primera d’aquestes característiques a
nivell europeu. Una vegada més, líders continentals en bestieses i a la cua pel
que fa el sentit comú.
Després de llegir les 56 pàgines
de la sentència del Suprem només puc esperar modestament que no creï
jurisprudència. Els cinc magistrats (cap dona entre ells, per cert) parteixen
de la base que les dones estan encantades de portar burka i que és un tema
simplement religiós. No qüestionen si és una norma de l’islam en general o
només d’un grup de radicals que van afegir a la seva pràctica religiosa una
tradició cavernícola prèvia a Mahoma, ni qüestionen que el seu origen i
pervivència es basi en la submissió de la dona. Amb aquesta futura jurisprudència,
si una secta religiosa decideix que no s’ha de vestir i ha de practicar el
nudisme pel carrer, cap ajuntament podria sancionar aquesta pràctica. I parlo
del nudisme per no haver de parlar de l’ablació de clítoris, que tampoc genera
problemes d’ordre públic com diu el Suprem que no genera l’ús del burka, ja que
l’ordre públic és la limitació que estableix la Constitució, segons ells, per a
la pràctica religiosa. Per acabar d’arreglar la barrabassada, els cinc magistrats
diferencien que països com França puguin legislar restrictivament sobre aquests
temes perquè allà són laics i en canvi aquí la Constitució espanyola no ho és.
Esperem (és molt esperar) que el Constitucional subsani aquesta xarlotada no ja
jurídica sinó menystenidora de principis constitucionals i drets humans bàsics.
La dignitat de la persona, de quan no està per sobre de la llibertat religiosa?
I un altre “detallet”: es pot
obligar un funcionari a atendre una persona en un local públic sense veure la
cara de qui parla? Però cap a quin model de país anem, cap a un país
civilitzat, modern i avançat o cap a un país com l’Iran? Els valors de la
llibertat i la igualtat, els nostres valors històrics que prou han costat
d’assentar-se, han de ser foragitats per donar cabuda a costums alienes que
atempten contra ells?
Dit això, la llàstima de tot
plegat és que hagin de ser els ajuntaments els que intentin posar mà a aquesta situació
mentre els governs miren cap un altre costat. Aquesta deixadesa de funcions,
aquesta tolerància estúpida, l’estem pagant i la pagaran encara més els nostres
fills. Mireu, parlem clar com ens agrada a l’Empordà: falta valentia per
abordar aquest tipus de situacions perquè el polític està literalment acollonit
per l’opinió publicada -que no vol dir l’opinió pública- en tot allò que fa
referència a la immigració. El discurs políticament correcte, el progressisme
benpensant o el populisme de tertúlia defensen (o disculpen amb la boca petita
o obviant el tema) qualsevol pràctica que executin els nouvinguts, sigui matar
xais als balcons dels pisos o tenir les dones tancades a casa amb pany i clau. I
desbudella mediàticament qualsevol polític o similar que tingui un missatge
diferent, per reflexionada que sigui la discrepància. I la majoria social,
mentre passa això, calla o critica de portes endins. Hi ha pensament únic, i
qui pensa diferent, s’etiqueta ràpidament de racista i xenòfob, i a vall.
Un detall bàsic: quantes
associacions feministes han sortit criticant la sentència sobre el burka? He
passat una bona estona buscant al Google i he estat incapaç de trobar cap
referència. Si fos alguna cosa de l’església catòlica vers les monges,
saltarien de seguida i diumenge mani assegurada a les principals capitals, amb
els sindicats i els partits suposadament progres al capdavant. Coherència total
d’alguns. Però, és clar, costa molt fer entendre certes coses a persones que
xerren molt, però viuen a la part alta de Barcelona o a la Moraleja de Madrid i
que els únics immigrants amb qui tenen contacte són el personal del seu servei.
dimecres, 6 de març del 2013
Transparència: més eficàcia i menys populisme
Per no parlar de ningú
altre que es pugui ofendre, parlaré de mi. L’any 1990 vaig ocupar per primera
vegada un càrrec públic electe i fins avui he estat regidor, conseller comarcal
i diputat al Parlament, a govern i oposició. La meva gestió pública haurà estat
més encertada o menys, però ningú podrà dir mai que he fotut la mà al calaix o
he fet servir cap càrrec en benefici propi o que m’he venut. Ningú. Vaig
compaginar sempre la feina representativa amb la meva feina professional fins
que vaig tenir l’honor de poder entrar al Parlament fa sis anys. He treballat
des de ben jove, ni jo ni la meva família tenim patrimoni i els meus bens estan
aviat vistos. Vaig entrar a l’Ajuntament del meu poble després d’haver cofundat
diverses entitats ciutadanes i d’haver dirigit o format part de les juntes de
vàries associacions. L’Ajuntament va ser una extensió lògica d’aquest compromís
amb la comunitat. I com jo, la immensa majoria de les persones que en aquest
país es dediquen a la res publica. L’honorabilitat és l’únic patrimoni realment
valuós que tenim moltes persones, el que ens permet mirar a la cara als nostres
fills amb l’orgull de la feina que fem.
El debat sobre la
corrupció s’ha sobredimensionat -interessadament- de tal manera que correm el
risc no només de caure en la injustícia sinó també a aplaudir aquesta
injustícia. Entre altres coses, jo estic en política per combatre la
injustícia, no per cometre’n. No hi pot haver una escala de valors per als
polítics i una altra per a la resta de la societat. No podem dir que val més un
culpable d’assassinat al carrer que no pas un innocent a la presó i, al mateix
temps, defensar que val més un polític innocent castigat que un de presumpte
culpable exercint.
Ara bé, dit això, també
s’han de dir altres coses. Primera, que una Justícia lenta no és Justícia. Cal
que la Justícia sigui ràpida i se li donin els mitjans legals per poder
castigar de forma exemplar els corruptes sentenciats en ferm. Exemplar. Segon, si
diem que la societat no confia amb la política hem de ser justos i recordar que
tampoc confia en la justícia. Cal una gran reforma judicial perquè està
profundament polititzada, no només la cúpula que es reparteix descaradament per
quotes de partit, sinó també la base, en funció de quina associació
professional (conservadora o progressista) pertany cada jutge. El pas de Garzón
per la política i la seva sortida de la judicatura ha obert molts ulls. I no
parlem ja dels fiscals, que per llei no són independents sinó jeràrquicament
dependents d’una màxima autoritat, el fiscal general, que nomena el govern de
l’estat. Si tot això no canvia, si es poden demanar imputacions o condemnar en
primera instància innocents sense que hi hagi cap sanció pel fiscal o jutge que
no fa bé la seva feina, hem de deixar la clau de qui fa plegar polítics a
fiscals teledirigits o jutges que responen sovint a interessos corporatius? Llanço
pregunta per a la reflexió.
Però ja posats, anem
més enllà. Un metge, funcionari públic, imputat per negligència, ha de
continuar operant malalts? I un periodista imputat per difamació o libel o ha
de continuar treballant? I el director d’un mitjà que corromp el seu deure
constitucional de donar informació veraç? I etc, etc...? Tercer, és imprescindible fer públics els sous sencers de tots els polítics, totalment d’acord, però també de tot aquell que cobra total o parcialment del diner públic, encara que sigui via subvencions. Vull dir tots els funcionaris, tots; els periodistes, tertulians i estrelles mediàtiques dels mitjans públics o que rebin subvencions; de les ONG i altres entitats socials, culturals, ambientals, associatives, etc., subvencionades; de tothom en definitiva que rebi algun euro públic. Quart, si volen fer fora un polític processat, s’han d’establir les modificacions legals perquè, una vegada jutjat i declarat innocent, pugui recuperar de forma automàtica la situació anterior, cosa que ara és impossible.
Cinquè, si hem de ser
tan curosos amb el diner públic existent, ja ingressat, ho hem de ser també amb
el que ho havia de ser i es perd pel camí. El frau fiscal ha de ser castigat
més durament, sense amnisties, des del d’alta volada fins a la típica
facturació sense IVA, per petita que sigui.
S’ha de fer un debat
sobre corrupció i transparència, ampli però situat en la seva justa dimensió,
centrat, molt pensat i allunyat de la demagògia, o sigui, del populisme barat
que comença a imperar. No fer-ho així seria una altra manera de corrupció, en
aquest cas de corrupció de principis bàsics de la democràcia mateixa.